LA CITA

La gran porta del magatzem es va tancar darrere seu amb un estrèpit. En Gael va mirar al cel. Els sensors de les seves ulleres li van transmetre que no hi havia ni un núvol. Sentia que el sol queia a plom i podia notar les gotes de suor recorrent la seva esquena. Va endur-se la mà esquerra al front. Tot i que li havien donat antibiòtics i antipirètics, encara tenia febre. Li hauria agradat estar-se a la improvisada clínica unes hores més, però, un cop li havien tret el braç dret, en Gael ja no tenia res més a oferir als ocupants de la nau industrial. Li havien cosit la ferida i l’havien fet cicatritzar tan de pressa com la tecnologia que hi tenien els ho havia permès. Després, li havien pagat, li havien donat unes quantes pastilles més i l’havien convidat a sortir.

Va mirar-se el monyó. Podia distingir la seva forma arrodonida. L’hi havien embenat i el tenia una mica inflamat. No el sentia. L’anestesia encara li feia efecte. No era la primera part del seu cos que perdia, però encara era massa aviat per saber si també trobaria a faltar aquell braç que l’havia acompanyat durant vint-i-cinc anys. L’havia venut a un bon preu; les restes de connexions i cables que hi tenia eren molt valuoses. Les hi havien deixat els metges que l’havien operat feia sis mesos, abans de ser expulsat de l’illa, per treure-li el processador i els altres components que hi duia. No les podien extreure sense malmetre de forma definitiva músculs i nervis, per això, tal com recollia la Clàusula de No Marxa Enrere del Contracte, només li havien extirpat les parts vitals de l’ordinador que li estaven instal·lant. Quan en Gael va descobrir que tenia una possibilitat de tornar a Neo Icària, vendre’s el braç farcit de restes li va semblar un preu baix per obtenir els diners que necessitava per complir els seus objectius.

Les ulleres li van transmetre que ja havia passat la una del migdia. Aleshores, en Gael va donar una ordre verbal al sistema perquè busqués la millor ruta a peu per anar fins al Tibidabo. El resultat que li va oferir era un camí de més de tres hores, sortint de Zona Franca, creuant Gran Via i recorrent Sants, Les Corts i Sarrià fins a Vallvidrera. Amb aquella calor, no era un bon moment del dia per fer aquella passejada i sabia que, amb la febre que tenia, era molt possible que les tres hores s’acabessin convertint en quatre, però, tan a prop de l’hivern, el sol marxava poc després de les cinc, i era molt millor intentar arribar al punt de trobada mentre encara s’hi veiés. Si se li feia de nit pel camí, els sensors de les ulleres començarien a fallar per la falta de llum i potser no arribaria a temps a la seva cita.

Va fer una passa i va perdre l’equilibri un moment. Es va aturar per recuperar-se. No tenia gaire clar si havia estat per la febre o perquè el seu cos s’havia d’acostumar a compensar la falta de pes del braç dret, però va respirar fondo tres vegades i va reprendre la marxa amb decisió. No podia permetre’s ser dèbil en aquell moment: havia de tornar a Neo Icària, havia de venjar-se de la maleïda Stumph Corporation i havia de trobar l’Arnau per dir-li que encara l’estimava.

 

*

 

La cambrera omple d’aigua les dues copes que hi ha a la taula amb un somriure i es retira. L’Arnau li dóna les gràcies i torna a clavar els seus ulls marrons en en Gael. Ell somriu i, una mica avergonyit, es gira a contemplar el paisatge. Les vistes des de la terrassa del restaurant són espectaculars. Des d’aquella alçada pot veure el mar a la seva esquerra i la ciutat, encara il·luminada, a la seva dreta. Es queda un instant mirant la Sagrada Família i la seva alta torre central i, mentre es perd en la seva forma, l’Arnau li repeteix la pregunta.

—T’agrada Barcelona?

—M’agrada així —contesta—, de lluny, des de dalt, de nit. Com un quadre.

—Aleshores, no t’agrada —riu l’Arnau.

En Gael s’ho pensa un instant abans de replicar.

—No, no m’agrada. L’illa és molt millor. Barcelona és bruta i brutal si no ets ningú.

—Va, home! —L’Arnau el mira, divertit—. Tu sí que ets algú. Avui, per exemple, ets la meva cita i jo estic més que disposat a descobrir qui més ets, què amagues.

En sentir com es posa vermell, en Gael agafa la copa i beu aigua mentre desitja que ell no noti els seus nervis.

—Per què no t’agrada la ciutat?

—Quan has hagut de viure als seus carrers i has dormit en els seus parcs —s’explica en Gael—, deixa de ser bonica. És com un quadre vell amb la pintura esquerdada. Si l’observes des de la distància, encara pots deixar-te enganyar pel conjunt, però en acostar-te només veus pols, humitats i grans seccions del quadre podrides.

—Així, vas venir a Neo Icària fugint de la resta de Barcelona, no?

De sobte, l’enllumenat públic de la ciutat s’apaga. Són les deu i només queden il·luminats els indrets amb propietat privada com la Torre Glòries o el Park Güell. L’Eixample i la resta de barris han desaparegut. En Gael pensa que Neo Icària s’ha convertit en la més gran de les illes de llum d’un petit arxipèlag que sembla flotar en l’obscuritat.

—No m’explicaràs la teva història? —insisteix l’Arnau.

En Gael se’l mira. Li agrada el floc de cabells bruns que li cau al front. Es deixa absorbir pel seu somriure perfecte durant un segons. Sospira i li diu:

—La meva història és molt típica, ni gaire alegre ni gaire trista, però si la vols escoltar...

 

El meu pare va morir quan jo tenia dotze. Vivíem a El Bon Pastor, a tocar de la Riera del Besòs, en un pis petit i vell. Ell escrivia, saps? Bé, feia continguts per a portals d’internet i revistes digitals. També va fer guions per una sèrie infantil de realitat virtual: «La Botiga de Joguines Espacials». La veies? Doncs el meu pare va escriure’n alguns capítols.

Quan ens vam quedar sols la mare i jo, tot va empitjorar. El seu sou no era gaire alt i va haver de llogar una de les habitacions per no haver de marxar. El pis només tenia dos dormitoris, així que vaig passar la meva adolescència compartint habitació amb la meva mare. Sí, riu, però no va ser gaire divertit, la veritat. Per sort, ella treballava de nit i... Com? Ah! Treballava en un magatzem de roba, movent caixes. Bé, doncs, treballava de nit i, per sort, no havia de sentir-la roncar i tenia certs moments d’intimitat. Ja saps que en aquelles edats, són necessaris.

Així que van anar passant els anys i per casa van anar passant tot tipus d’inquilins: homes, dones, grans, joves... Aleshores va arribar en Pau, un noi de Banyoles que venia a estudiar a Barcelona, a la universitat.

La meva mare el va acceptar perquè jo, per aquella època, no era gaire d’estudiar; passava les tardes mortes amb els amics sota els ponts de la riera i ella esperava que en Pau fos una bona influència. Ell en tenia disset, a punt de complir els divuit, i acabava de començar una enginyeria. Jo en tenia setze, molt d’aire al cervell i massa sang entre les cames.

Me’n vaig enamorar en quant va entrar per la porta. Era més alt que jo, ros, tenia els ulls verds, era atlètic... Semblava un guapo d’aquells de les pel·lícules. Què? No, en aquell moment jo no sabia què li anava, però no vaig trigar gaire a descobrir que li agradava ben bé tot i vaig trigar bastant poc més en fer-me’l.

Van ser uns mesos molt, molt divertits. Recorda que la meva mare treballava a les nits, així que en Pau i jo teníem via lliure per gaudir del pis amb molta tranquil·litat. Sí, efectivament: fins que la mare ens va enxampar.

La mare era, bé, és una dona molt religiosa. Es veu que quan era jove no hi creia gaire, però tanta pandèmia i tant desastre la van portar a trobar Déu quan ja estava en la trentena. Sí, una radical d’aquestes de nova fornada que creu que tot és un càstig diví per la immoralitat de la societat. Així que ja pots imaginar-te la gràcia que li va fer descobrir que tenia un fill maricón. A en Pau el va fotre fora, òbviament, i a mi... Doncs també.

En Pau va trobar una altra habitació i vaig estar-me amb ell uns dies, però, de sobte, el que teníem ja no era el mateix. Jo buscava feina, ell estudiava, els seus companys de pis es van queixar que estigués per allà, vam discutir i un parell de setmanes després ja estava al carrer.

Vaig venir a Neo Icària per intentar apuntar-me a les llistes d’accés, però era menor. Em faltaven tretze mesos i dos dies per fer els divuit, així que Barcelona va convertir-se en la meva caseta sense teulada. Sí, sí; en complir els divuit vaig poder apuntar-me i em van permetre entrar quan ja tenia vint, però vaig estar més de tres anys com un sensesostre.

No, no va ser fàcil. Vaig haver de fer algunes coses de les quals no estic gaire orgullós per sobreviure. Un nen de disset anys pot arribar a viure bastant bé de casa en casa, de parc en parc i de bar en bar. Sempre hi ha tíos disposats a protegir-te, ja m’entens.

No cal que ho sentis. Jo ja era prou conscient del que feia, encara que no m’agradés. Potser per això vaig començar a consumir. Les drogues de festa eren barates i de fàcil accés. M’ajudaven a oblidar-me de la merda. Pensava que no estava enganxat del tot, saps? Era com quan fumava porros de més adolescent. Fumava diverses vegades a la setmana, però si després estava deu dies sense tastar-los, no em generava abstinència. Així, els caps de setmana em deixava anar i prenia de tot, però la resta de la setmana el consum era molt més esporàdic. Potser per això em va sorprendre tant que em fallés el ronyó i em va costar tant deixar-ho.

Sí, aquesta va ser la meva primera modificació, un ronyó artificial. És un ronyó que, a més, durant els primers mesos aquí va ajudar-me amb la desintoxicació. Segregava substàncies substitutòries de les drogues, m’analitzava i, de mica en mica, va anar fent que m’oblidés d’elles.

No, el ronyó no era la meva única opció. Mentre estava al carrer vaig agafar un virus respiratori que gairebé va matar-me. Va ser just abans de complir els divuit i vaig superar-lo, però em va deixar sense olfacte. Així que, abans que em fallés el ronyó, jo volia que la meva primera modificació fos recuperar l’olfacte. Com? Sí, ara ja me l’han arreglat. Un any després de venir a viure aquí van ficar-me uns cables i un sensor o alguna cosa així i torno a olorar en condicions.

Parlant d’olors, triga molt el sopar, no? Sí, espero que no s’hagin oblidat de nosaltres. I tu, què? Com has arribat fins aquí, Arnau?

 

*

 

En Gael feia més de mitja hora que havia deixat enrere la Gran Via i acabava de travessar el carrer de Sants, però no podia treure’s de sobre la sensació que algú el seguia. Havia accelerat el pas sense atrevir-se a mirar enrere. No es trobava precisament en una zona deshabitada; hi passaven cotxes, es creuava gent, però el fet de dur a sobre cinc mil euros en bitllets no el feia sentir gaire segur.

Encara que li hauria agradat començar a córrer, tenia por d’entrebancar-se i caure. Aquelles ulleres li deixaven distingir les formes, alguns colors i, fins a cert punt, la profunditat, però no tenien res a veure amb els seus ulls de debò. A més, encara se sentia febril i una mica marejat.

Li passava pel cap la possibilitat que la màfia a la qual li havia venut el braç havia enviat algú rere seu per robar-li els diners. Potser funcionaven així: primer et treien un tros i, després, et treien el pagament. Ell ja sabia on es ficava i sabia que el seu pla podia sortir malament, però el risc valia la pena.

Quan l’havien fet fora de Neo Icària i havia tornat al carrer, havia intentat prostituir-se de nou, com quan era més jove, però ja no tenia setze anys. El que sí que tenia era el cos ple de cicatrius: les de l’esquena, les del braç dret, les de les mans, les del cap... A més, ja no tenia ulls. Qui voldria pagar per estar amb ell?

Una dona que va veure com un possible client el rebutjava a un carreró del Born va ser qui li va donar la forma de tornar a l’illa. La senyora el va convidar a un cafè i el va escoltar. En sentir que volia entrar a Neo Icària per veure l’Arnau, li va faltar temps per parlar-li del grup que cercava gent expulsada de la ciutat flotant per reintroduir-los-hi a canvi d’un mòdic preu: cinc mil euros i un any treballant per a ells, un cop dins de l’illa, com a espia.

L’espionatge empresarial era un dels negocis més lucratius del moment. Qualsevol component residual que et quedés al cos d’una antiga millora o qualsevol informació, per petita que fos, que poguessis facilitar sobre les activitats de la Stumph Corporation podien valer una petita fortuna. Moltes empreses estaven disposades a pagar, fins i tot a delinquir, per tal d’obtenir-les. Per això en Gael havia pogut vendre el braç.

Per un moment va pensar que, a aquelles alçades de la tarda, potser ja l’haurien disseccionat. Sabia que, si li havien pagat el que havia demanat, els paios de la màfia en traurien més beneficis dels materials que hi trobessin i de tota la informació que l’enginyeria inversa els oferís. No importava, ell ja tenia els diners que necessitava i anava de camí a trobar-se amb les persones que el posarien per fi, una vegada més, davant l’Arnau.

Un dels seus comercials li havia dit que era més fàcil infiltrar a l’illa a un antic resident, perquè ja estava al sistema, que intentar ficar a algú completament nou. En Gael va pensar que era difícil que allò funcionés, però ell havia pogut xafardejar una mica el que s’amagava als servidors de la ciutat flotant i es va acabar per convèncer que aquella era una estratègia intel·ligent: era més senzill moure i modificar arxius preexistents que crear-ne de nous sense autorització.

Un cop estigués de retorn a Neo Icària, els seus nous caps s’encarregarien que l’instal·lessin una pròtesi que li fes oblidar-se del braç perdut. Com s’ho fessin, quedava fora del seu tracte. El que sí que tenia clar és que li oferirien l’oportunitat de destruir aquell lloc des de dins.

Sense adonar-se, en Gael va arribar a l’Avinguda Diagonal. Eren més de les tres i estava a mig camí. Continuava suant i tot li semblava una mica irreal. Ja no tenia clar si el seguien o si només estava delirant. Alguns vianants giraven el cap en detectar el seu monyó. Hagués volgut tenir més diners per agafar el transport públic, però tenia just els que li havien demanat. No podia defallir després de tot el que havia passat per arribar fins allà. Va seguir caminant.

 

*

 

Comença a córrer una mica de brisa a la terrassa del restaurant, però no fa fred. Hi ha set taules més amb tot de parelles que ja sopen i en Gael comença a tenir gana. Per sort la història de l’Arnau, molt menys turbulenta que la seva, el manté distret. La cambrera interromp el relat per disculpar-se pel retard i els promet que aviat podran menjar. L’Arnau li dóna les gràcies i es gira amb els seus ulls verd brillant cap a en Gael.

—Vinga va, el teu torn. Quines modificacions t’has fet i en quin ordre?

—Vaja! —exclama ell, sorprès—. Sí que vas directe a les intimitats, no?

—No et creguis —es defensa l’Arnau—. D’aquí una estona sí que hi aniré més directe, però ara és simple curiositat.

En Gael sent com li pugen els colors a les galtes i no pot evitar un petit riure del qual es penedeix a l’instant. Creu que l’Arnau deu pensar que és massa figaflor, però no ho demostra. El mira tot esperant la seva resposta.

—Està bé —es decideix—. Primer van arreglar-me el ronyó i les addiccions. Després, per sort, van fer que tornés a olorar. Eren les dues coses que ja portava malament de sèrie i que volia solucionar. Aleshores va tocar-me la primera intervenció sorpresa. Van ficar-me un implant al cap per monitorar les meves reaccions a diferents tipus d’estímuls.

—Era un complement per al sensor olfactiu que ja t’havien instal·lat?

—Sí i no. De fet, van escollir-me per a l’implant abans de posar-me el sensor al nas, però en veure que no olorava res, ho van voler solucionar. D’aquesta manera s’asseguraven que tenia els cinc sentits llestos per... Bé, per a sentir.

L’Arnau esclata a riure.

—Així que sents al cent per cent, no? Si algun dia acabem de sopar, potser m’ho pots demostrar.

Aquesta vegada, en Gael no es deixa acoquinar i passa a l’atac.

—També podem oblidar-nos del sopar i t’ho demostro ara mateix.

—Ostres, noi! —Ara és l’Arnau qui es posa vermell—. Si fem exercici sense menjar res, ens posarem malalts.

A en Gael li agrada veure’l astorat, però decideix no fer-lo patir gaire i continua rememorant el seu historial de modificacions.

—Després vaig començar a estudiar i passava moltes hores assegut, així que em van agafar per fer una prova pilot d’unes pròtesis a la columna que ajuden a no tenir problemes d’esquena.

—Què estudiaves?

—Primer d’enginyeria informàtica.

—Oh! —Se sorprèn l’Arnau—. Aleshores has estudiat com funciona la programació de tot el que portes al cos?

—Ui, no. No tinc ni idea de biotecnologia o bioenginyeria o coses d’aquestes.

Per la cara que posa, en Gael no pot evitar pensar que el que ha dit ha fet que l’Arnau perdi una mica d’interès en ell. Potser és perquè fa de comercial per a la Stumph Corporation.

—Segur que són camps molt interessants —intenta arreglar-ho—, però jo sempre m’he entès millor amb les màquines, saps?

L’Arnau somriu i assenteix, però no diu res.

—Per exemple —ho segueix intentant en Gael— em fascina tot el que hi ha darrere del PEPI.

—Ah, sí? Així que t’agrada tot el tema de l’oci informàtic, no?

A en Gael l’alleuja veure que torna a tenir l’atenció de la seva cita.

—Sí, però m’interessa principalment tot el que té a veure amb la gestió de la informació personal que en fa, la seguretat... És un sistema molt personalitzat que ha de recollir moltes dades i fer treballar molts algoritmes per tirar endavant.

—Creus que el Programa d’Entreteniment Personal Immersiu es podria hackejar?

—A veure, no és un sistema perfecte i té forats —respon en Gael—, així que seria possible aprofitar-ne algun per accedir-hi. Tot així, el milloren constantment i no ha de ser fàcil.

—Vols dir? Jo el noto igual cada cop que l’utilitzo des que estic a Neo Icària.

—Ostres, no! Per exemple, t’has adonat que quan menges en un joc pots notar olors i sabors, però no textures? És una de les coses en què treballen ara. Crec que per a això utilitzen els gadgets com l’implant del meu cap; per fer comparatives.

L’Arnau el mira, divertit, agafa la seva copa i pren un glop de vi blanc.

—Bé, tornant al tema, quines altres modificacions t’han fet?

 

Doncs, després de l’operació de l’esquena vaig estar un parell d’anys més dedicant-me només a estudiar. Veuràs, quan jo vaig entrar a la ciutat no tenia ni el graduat, així que el primer any i mig, com no havia de treballar i tenia tot el temps del món, me’l vaig treure. Després, per aprofitar l’empenta, vaig fer un accés a la universitat. Com ja t’he explicat, volia saber com funcionava l’entorn virtual que tant em fascinava i aquella era una bona manera d’obtenir coneixements.

Neo Icària m’ha donat molt. Ja sé que el meu cos i la meva vida pràcticament pertanyen a la ciutat, però, així i tot, poc després d’arribar, vaig començar a pensar que estaria bé contribuir a fer que més persones poguessin gaudir del que nosaltres tenim, saps? Per mi, que havia compartit habitació durant anys amb la meva mare i que havia estat al carrer, tenir una casa com la que tinc ara i sense haver de pagar un duro... Era una fantasia feta realitat! Per això vaig marcar-me com a objectiu col·laborar algun dia amb la Stumph Corporation i ajudar-la a créixer.

No riguis! Tu hi treballes, així que m’hauries de comprendre! Ja, ja sé que no m’estàs fent burla.

Per on anava? Això! Quan ja estava a la carrera em van operar l’esquena per posar-hi les pròtesis. Ostres! Doncs no ho sé. Van dir-me que són com uns mòduls que evitaven que es fessin malbé els discos que hi ha entre les vèrtebres. De metall segur que no, em sembla que són d’una espècie de silicona, pot ser? Buenu, aparca la teva vena comercial i deixa’m seguir!

Fins que no estava a punt d’acabar la carrera no em van proposar la següent intervenció i aquella vegada vaig poder escollir. Per una banda m’oferien afegir un equip al meu cervell que em permetés controlar elements de la domòtica de casa amb el pensament o alguna cosa semblant; per l’altra, em donaven l’opció d’instal·lar-me al cos tot un ordinador. M’explico. El procés consta de tres operacions. Primer, et posen implants subcutanis sota les empremtes dactilars i, després, t’instal·len al braç diferents elements com un processador, un banc de memòria... Tot el que cal per tenir un ordinador complet.

Sí, és la modificació que vaig escollir. El duc instal·lat, però encara m’han de fer l’última operació per poder fer-lo servir. Una altra intervenció em permetrà crear una interfície hologràfica que només veuré jo, alhora que podré recollir informació de l’exterior per introduir al sistema. Serà la manera que tindré per a utilitzar-lo.

Un cop m’hagin canviat els ulls, podré treballar en coses de programació en qualsevol lloc i moment. Espero que això m’obri la possibilitat de tenir una feina amb ells en el futur.

 

*

 

Un cop va haver passat per Sarrià i mentre ascendia cap a Vallvidrera, en Gael va començar a patir. La inclinació dels carrers es va incrementar i l’efecte de les pastilles va esvair-se. El sol s’estava ponent, però ell notava tanta calor com si estigués en mig d’un desert i un escorpí li clavés el fibló amb insistència al monyó. Totes les cicatrius del cos semblaven cremar des de dins. Notava el pes del seu cos fent pressió sobre cada una de les seves vèrtebres i tenia por de no ser capaç d’arribar a destí. Cada cop hi havia menys llum i els sensors de les ulleres fallarien en qualsevol moment.

De sobte, va veure’s a ell mateix en un quiròfan amb els ulls embenats. Sabia que allò no era real. La febre havia tornat i jugava de nou amb la seva percepció. Hauria d’haver estat una operació rutinària, però quelcom havia fallat i, en despertar-se, els seus ulls ja no hi eren. Li va dir que li havien cremat els nervis òptics per accident. Recordava haver pensat, per un moment, que no era greu; que li posarien uns implants i recuperaria la visió, però no va ser així.

En Gael es va girar, marejat, per veure com, des de l’altra banda d’un escriptori, un representant de la Stumph Corporation li deia que els danys als nervis eren massa greus, que no hi havia encara cap tecnologia que pogués restablir la seva vista. Ell sabia que després aquell home li havia explicat que l’única cosa que li podien oferir era unes ulleres amb tot de sensors que transmetrien informació a l’implant que duia al cervell per tal que pogués fer vida normal «fins a cert punt». Aquelles havien estat les seves paraules exactes que, en realitat, significaven que la seva vida mai tornaria a ser igual.

Les ulleres realment li enviaven estímuls al cervell. Tot i així, la recuperació va ser dolorosa. No perquè li fes mal res en concret, sinó per la incapacitat que sentia cada cop que intentava interpretar els senyals que els sensors li transmetien sense sortir-se’n.

En Gael es veia a ell mateix al laboratori, intentant descarregar la seva frustració contra l’equipament, contra els metges, contra els enginyers i, a continuació, a la sala blanca sense finestres on l’havien tancat «per la teva seguretat». Això deien, però ell sabia la veritat: s’havia convertit en un error, un bug dins el paradís que la maleïda Simeona Stumph volia construir. Què passaria si els habitants de l’illa el veien en aquell estat? Qui voldria creuar-se al parc amb les seves conques oculars buides? Com reaccionarien en assabentar-se que era producte d’una modificació fallida?

En Gael recordava cada hora d’aïllament, l’odi creixent en el seu interior, les ganes de fer-los tant de mal com li havien fet a ell en deixar-lo sense ulls.

Aleshores, va adonar-se que portava un ordinador instal·lat al cos i que, encara que no tenia un sistema hologràfic per interactuar-hi, aquelles ulleres eren capaces de mostrar-li dades, imatges incompletes que el seu cervell s’esforçava per interpretar. Va hackejar-se ell mateix i les seves millores per accedir als servidors de la ciutat a través del PEPI. El sistema d’entreteniment de la ciutat era un colador d’accessos possibles a les entranyes cibernètiques de Neo Icària. Quan hi accedís, potser podria fer col·lapsar els pilars modulables que sostenien la ciutat sobre les aigües per tal que aquella nova Atlàntida s’enfonsés amb tots aquells estúpids científics.

Violar els escuts del PEPI no va resultar tan fàcil com pensava. Sempre hi havia una barrera que l’aturava, un tallafoc que el feia enrere, però ell persistia. Mentre no el detectessin, ho tornava a provar una vegada i una altra i una altra i una altra.

Va rebre la visita de l’Arnau. En Gael sabia que ell no es trobava a aquella habitació blanca; era a Collserola, a tocar del Tibidabo, però tenia l’Arnau davant amb els seus ulls marrons, el seu somriure i el seu cabell morè, sempre mig despentinat. Tot i no moure la boca, va sentir de nou tota la conversa que havien tingut, com ell intentava tranquil·litzar-lo i com el volia convèncer que aquella gent només desitjava que es recuperés. En Gael, presa de la paranoia, li havia explicat el seu pla, entre xiuxiuejos.

I això va ser un error.

—Ara sé que ho vas fer pel meu bé —va començar a cridar en Gael al miratge que tenia davant—. Vas delatar-me i et vaig dir coses terribles quan van expulsar-me de la ciutat, però encara penso en tu. Ho sento. Ho sento!

L’Arnau es va acostar a en Gael i ell no s’ho va pensar ni un moment: s’hi va abraçar, tot plorant.

—Encara t’est-

En aquell moment, amb el cap mig enterrat al pit de l’Arnau, mentre l’agafava del jersei amb la mà que li quedava, va adonar-se que, si tot era un deliri, no era possible que l’estigués tocant.

A poc a poc, en Gael va alçar el cap per mirar qui l’estava abraçant. Les seves ulleres li enviaven senyals lleus, però suficients per saber que era un home calb.

—Jo també t’estimo —va dir-li la seva veu greu i burleta—, però m’estimo més que em donis el sobre que dus sota la camisa.

En Gael va intentar fer una empenta al lladre, conscient que era qui l’havia perseguit tota la tarda, però ja no tenia forces. Va perdre l’equilibri i l’home el va subjectar.

—Va noi, fem-ho a les bones i cadascú podrà anar per la seva banda.

Les mans de l’home van començar a rebregar la seva roba, mentre en Gael es retorçava com podia per intentar protegir els diners. Eren el seu bitllet per dir-li a l’Arnau el que sentia, per tornar a Neo Icària i espiar la corporació com a venjança. Podria recuperar la seva vida i fer pagar a aquells que li havien deformat la cara.

D’una estrebada, l’assaltant va llençar en Gael a terra i ell va sentir com el cop el deixava sense respiració. L’home li va seure al pit i va treure un ganivet. No el va veure, però en Gael el va notar a la gola.

—Ho sento noi —va dir-li la veu burleta.

Quan pensava que ja era mort, va sentir un cop sec a prop d’ell. L’home va sortir de sobre seu i va caure cap a un costat, com si fos un sac. En Gael es va deixar emportar pel dolor, la febre i el cansament. Va quedar immòbil, però encara va tenir temps de sentir com dos parells de mans l’aixecaven, i el portaven cap a un cotxe. El lleu brunzit del motor elèctric en marxa el va hipnotitzar i en Gael va perdre el sentit.

 

*

 

Per fi la cambrera porta un plat. El deixa davant de l’Arnau i li diu alguna cosa acostant-se a la seva orella. En Gael no ho sent. La dona marxa.

—Han tingut un problema a la cuina —diu l’Arnau—, ara portaran el teu sopar. Conec al xef i ens demana disculpes. Ens convidaran al sopar.

—Quina sort —se li escapa a en Gael en un to que desitja que no hagi sonat gaire sarcàstic.

Es mira el plat de l’Arnau. És un cebiche amb molt bona pinta. Comença a estar una mica indignat amb el servei. Està gaudint de la vetllada, però té gana. Intenta controlar l’empipada i continuar la conversa.

—No m’esperis —li demana a l’Arnau—, que no sabem quant trigarà el meu.

En pensar-ho, en Gael no recorda ni què ha demanat. L’Arnau li somriu el gest, es retira els cabells rossos del front amb una mà i comença a menjar.

—Què en vols? —li pregunta després d’un parell de mossos.

—No. Fa bona pinta, però no sóc gaire de peix, jo.

L’Arnau deixa escapar un riure que evidencia l’acudit involuntari d’en Gael, que es posa vermell un cop més. Pensa que és millor no entrar en detalls i canviar de tema.

 

Mentre menges, és millor que t’acabi d’explicar l’operació que em quedava per fer. Que em queda per fer, vull dir. M’han de posar als ulls una espècie de lents permanents que, per una banda, havien de... han de recollir informació i que, per l’altra, serveixen per projectar la interfície de l’ordinador que em van instal·lar dins el meu camp visual.

És una prova pilot. La meva operació va ser la primera que faran. Segons sembla, havien d’envoltar l’ull...

Sí, perdona. Dec estar cansat.

El que volia dir és que hauran d’envoltar l’ull amb una espècie de xarxa, com una pantalla. No, ni idea de què estava feta, ho sento.

Com dius? No, diuen que no es nota a simple vista. Ningú veu si la portes posada. Sí, sí que em fa una mica d’angúnia pensar que em trauran l’ull. Tot i així, es veu que el pas més complicat és quan l’han de connectar als nervis òptics. Són molt sensibles, saps? Un error molt petit els pot fer malbé.

De veritat, espero que quan m’operin no m’haguessin fet malbé els ulls.

 

*

 

En Gael va despertar-se en una habitació desconeguda. Li feia mal tot el cos i se sentia dèbil. Portava una bata blanca típica d’un pacient d’hospital. Va donar una ullada a l’estança sense aixecar-se. La llum fluorescent li va permetre captar el contorn del mobiliari metàl·lic i impersonal que la decorava. Es va obrir una porta.

—Benvingut, Gael —el va saludar una dona jove de trets orientals enfundada en una bata blanca.

Amb dificultat, en Gael es va incorporar al llit. Encara li costava moure’s amb un braç menys.

—Què ha passat? —va preguntar— On sóc?

La dona va agafar un tamboret i va seure bora el llit.

—Sóc la doctora Sala. Ets a les nostres instal·lacions al Tibidabo, tal com havies acordat amb un dels nostres comercials.

En Gael va obrir la boca per preguntar com havia arribat al seu destí, però la doctora va continuar amb la seva explicació abans que pogués emetre cap so.

—Tenim tot el perímetre del laboratori vigilat amb càmeres, per seguretat. Controlem tots els accessos a aquesta zona, així que vam veure com t’acostaves i com et seguia aquell home.

De sobte, va recordar el sobre amb els diners i es va esverar un instant.

—Gael, tranquil —li va dir la doctora—, totes les teves coses són sobre aquella taula.

Al costat d’un armariet hi havia una taula quadrada baixa i, just a sobre, una pila de coses entre les quals va distingir la seva roba i el sobre.

—Perdona —va fer, avergonyit per la seva reacció.

—No et preocupis. Sembla que no has tingut un dia massa tranquil, oi? —La dona va acompanyar la pregunta amb un somriure tranquil·litzador mentre feia un gest amb el cap assenyalant el braç absent.

Encara amoïnat, en Gael li va retornar el somriure.

—Necessitava els diners...

—Sí, per tornar a Neo Icària —el va interrompre la doctora Sala.

—Són en aquell sobre si els voleu ja...

—Ja arribarem a això —el va tranquil·litzar ella—. El més important ara és assegurar-nos que estàs millor. No sembles tenir febre i fas més bona cara que fa unes hores, però no ens faràs gaire servei si no estàs al cent per cent.

—En què consistirà la meva feina per vosaltres quan torni a l’illa?

—D’això t’informarem quan ja hi siguis i tornis a formar part del sistema. Ara, et farem unes proves per valorar la teva salut. D’acord?

La pregunta va ser retòrica, perquè la doctora no va esperar cap resposta d’en Gael, que la va contemplar mentre sortia de l’habitació. Va tornar uns segons després amb un home d’uns quaranta anys vestit amb una bata idèntica de metge i que arrossegava una cadira de rodes antiga.

—Bona nit, Gael —va saludar-lo—. Ara et portarem a l’altre edifici per assegurar-nos que tot és correcte.

Els dos metges van ajudar-lo a passar a la cadira. La doctora Sala va acostar-se a la taula de la roba, va agafar el sobre i va inspeccionar el seu contingut. Després, va girar-se amb un somriure mentre se’l guardava en una butxaca.

—Va, anem.

Van recórrer alguns passadissos tan ben il·luminats com l’habitació on s’havia despertat i van arribar a la sortida de l’edifici. La foscor de la nit va deixar pràcticament cec en Gael. Veia, en la llunyania, diverses taques de llum que va identificar amb les zones de Barcelona que romanien il·luminades tota la matinada. Segons li havia dit el comercial amb qui va fer l’acord, en Gael sabia que es trobaven dins l’antic recinte d’un parc d’atraccions abandonat que havien reconvertit en laboratori. Li hauria agradat que fos de dia per veure la sínia o alguna de les atrotinades atraccions que encara s’hi veien des de la ciutat. Feia fresca i va fer el gest de fregar-se els braços, només per descobrir que un d’ells ja no hi era.

Van entrar en un altre edifici. El vestíbul estava poc il·luminat i el Gael no s’hi veia gaire. Van agafar un ascensor cap a un soterrani. Els llums tornaven a ser molt intensos en aquella planta. Després de recórrer dos llargs passadissos, van accedir a una espècie de consulta, tota plena del que semblava instrumental mèdic d’última generació. Al centre de la sala hi havia una espècie de cadira de dentista blanca i encoixinada.

—Disculpa l’olor de desinfectant —li va dir el doctor que encara no li havia dit el nom—, han netejat fa una estona.

—No et preocupis, no puc olorar res.

El metge va reaccionar a l’afirmació d’en Gael amb un somriure incòmode i va començar a preparar materials. La doctora Sala va empènyer la cadira de rodes fins al mig de la consulta.

—Creus que podràs passar a l’altra cadira si t’ajudo una mica?

En Gael va fer que sí amb el cap i va intentar incorporar-se. La dona el va agafar del braç perquè pogués recolzar-se. No va ser fàcil, però va ser capaç de sostenir-se de peus uns segons, els justos per deixar-se caure sobre allò que semblava una butaca.

Durant uns minuts, els dos metges van estar preparant màquines mentre es donaven instruccions en veu tan baixa que en Gael no era capaç de sentir.

—T’has marejat en aixecar-te, oi? —li va preguntar la doctora.

—Una mica.

—És deshidratació. Relaxa’t, et posarem una via amb un sèrum i et mesurarem les constants vitals mentre et fem algunes proves.

Estava tan cansat, que en Gael es va deixar fer. El van punxar al braç, li van posar una mena de tensiòmetre i, abans d’adonar-se, va deixar que la comoditat dels coixins blancs el conquerís.

De mica en mica, sentia com s’adormia. Intentava mantenir-se despert, però tot li feia voltes. En un moment de lucidesa va notar que li havien subjectat les cames, el braç i el coll a la cadira. Sentia sons, veus indesxifrables que l’envoltaven. El seu endormiscat cervell era incapaç d’interpretar els senyals que rebia de les seves ulleres. Tot era un esborrall.

El fred del metall a la part de darrere del coll va fer que s’espavilés un instant, els segons justos per sentir com li clavaven un objecte desconegut al clatell i com un dolor extrem li recorria tot el sistema nerviós.

Després, foscor.

 

*

 

Amb un crit, en Gael es porta les mans als ulls per comprovar que encara hi són. S’aixeca d’un salt de la cadira, que cau a terra, i amb el moviment està a punt d’endur-se el mantell, el plat de l’Arnau i les copes, que es belluguen i dringuen, sense arribar a tombar.

—Què passa, Gael? —li pregunta l’Arnau que ha vorejat la taula per acostar-se a ell.

Li posa una mà a l’espatlla dreta. Fa cara de preocupat i els seus ulls blaus el miren inquiets.

—Tu tenies els ulls marrons —li retreu en Gael, mentre es desempallega del seu contacte.

L’Arnau fa una passa enrere, com si l’hagués atacat. Parpelleja i allà tornen a estar els seus iris bruns, però en Gael no pot deixar de sentir que alguna cosa falla. Què és passat? Què és futur?

Sent una pressió estranya al clatell. Mira al voltant. Tots els presents a la terrassa han centrat en ell la seva atenció.

Es fixa en ells. Són gent totalment oblidable, sense cap tret característic que destaqui. Les seves faccions són anodines i el seu vestuari ordinari. Tots es fixen en ell sense fer cap gest, cap so, sense parpellejar un sol cop. I, en aquell moment, en Gael se n’adona.

Mira amb els ulls molt oberts l’Arnau. El seu cabell ha canviat de color i s’ha tornat pèl-roig. Després, mira la cambrera, que s’acosta a ells atabalada, segurament per veure què ocorre. En Gael fa una passa enrere i, gairebé sense poder respirar, recorre tots i cada un dels rostres que hi ha a la terrassa. Són tots iguals. Canvia el seu cabell, canvien els seus ulls, però són els mateixos. A cada taula, cada parella, cada cita, cada comensal, cada home i cada dona no són més que còpies de l’Arnau i de la cambrera, que l’observen com els depredadors observen a la seva presa, a l’aguait, a punt per saltar-li sobre.

—Tranquil, Gael —li demana la cambrera—. Ara et portarem el sopar i podràs seguir explicant-li coses a l’Arnau. Va, seu.

—Com saps el meu nom, tu? —crida en Gael, cada cop més nerviós.

—Gael, tothom ens mira —li diu l’Arnau, en veu molt baixa—. Si ho prefereixes, podem sortir d’aquí i anar a un altre lloc. Vols venir a casa?

Sense acabar de creure el que li diu aquell home que pretén ser l’Arnau, en Gael comença a buscar una sortida per fugir. Veu la porta de vidre que du a l’interior del restaurant, però és massa lluny i sap que tots els Arnaus i totes les cambreres intentaran aturar-lo si intenta marxar sol.

De cop, recorda una situació similar que va viure no sap ben bé quan. Una habitació blanca sense finestres, l’Arnau i tot de metges de Neo Icària envoltant-lo perquè no pogués fugir. Sent de nou les empentes, les estrebades, els cops i després, dolor. Tot el cos li fa mal. Els ronyons, el cap, l’esquena, les mans. Li treuen tots els implants menys aquelles maleïdes ulleres. O això no ha passat encara?

A la terrassa del restaurant, en Gael cau a terra mentre es queixa del mal que li fa tot. Es mira el braç dret i vol fer un crit que li trenqui la gola, però no és capaç. De vegades, veu el seu braç de sempre, només amb unes petites marques que evidencien els implants subcutanis als dits de l’ordinador que li van instal·lar; altres vegades el veu cobert de cicatrius, més prim i esquifit. El pitjor és quan desapareix i només hi queda un monyó sanguinolent.

Trontollant, en Gael es posa en peus i es dirigeix a la taula.

—Què fem? —li pregunta l’Arnau a la cambrera—. Mai havia passat res així.

—Té tolerància —li respon la dona—. Deixa’m augmentar la sedació a veure si som capaços de reconduir la situació.

Ignorant les seves paraules, en Gael s’acosta al cebiche que hi ha en un plat, hi fica la mà esquerra i s’endú una mica a la boca. El sabor i l’olor del peix li recorren el cap, acompanyants de l’acidesa de la llimona, però, tal com s’esperava, allà hi és l’absència absoluta de textura. És com si acabés de menjar aigua.

La certesa és un detonant per al cap d’en Gael i la simulació comença a trontollar. Les llums que queden enceses a Barcelona s’apaguen. La porta que du a l’interior de l’edifici s’esvaeix.

—Merda! —crida l’Arnau— El perdem, doctora Sala!

La música ambient s’atura i el so de les onades s’apaga.

—Encara pot tenir informació valuosa. —En Gael sent la veu de la cambrera, però veu que no mou la boca—. L’hem de mantenir una mica més!

Un a un, els assistents a la cita van desapareixent. El terra sota els seus peus es converteix en un infinit negre, un buit. Només queden ell, l’Arnau i la cambrera. En Gael cau a terra, incapaç de mantenir-se. El cap li fa voltes.

—Entrarà en parada! —crida la cambrera just abans de desintegrar-se en el no-res.

L’Arnau s’ajup al costat d’en Gael i li agafa la mà esquerra.

—Va, Gael —li diu—. Queda’t amb mi. Tinguem una segona cita.

Torna a ser ell, amb els seus ulls marrons i els cabells bruns despentinats que li cauen sobre el front. En Gael se’l mira i reuneix totes les forces que li queden per parlar.

—T’esti-