AB

Un raig de sol va posar-se damunt de la seva galta. Sense ganes va obrir els ulls i es va incorporar del llit. Des de que tenia ús de raó l’havien estat preparant per aquell dia. Va mirar-se la mà. La polsera desgastada deia qui era i marcava el seu destí. Després del gran virus del 4852, la població havia estat segmentada per grups sanguinis i el seu grup, l’AB, era el que s’havia vist més afectat, només quedaven una vintena de persones.

Es va aixecar i va netejar-se, seria l’última vegada que la seva pell estaria llisa i perfecta. A partir d’avui iniciaria el ritual d’extracció de sang. Només en pensar-ho li vingueren llàgrimes als ulls. El seu grup era el donant universal i per tant, imprescindible en el camp de la medicina.

Va vestir-se amb delicadesa. El seu uniforme ara seria una túnica marró que li amagaria totes les ferides. Abans de sortir de l’habitació va mirar-se al mirall. Allí hi va veure una dona i es va sorprendre d’ella mateixa. Havia deixat de ser una nena.

Amb resignació va sortir del seu cubicle per dirigir-se a la plataforma gravídica. Fins ara li havien deixat viure amb els altres nens però a partir d’ara viuria al nivell superior amb els pocs que quedaven del seu grup. Va deixar enrere la font on feia navegar els vaixells, el pati on jugava a ser conqueridora espacial i el banc on berenava mentre els sols es ponien.

Quan només li faltava un carrer per arribar a la plataforma, va frenar el pas. La por es va apoderar d’ella. Sabia que era una afortunada per ser donant, que era necessària i que la seva obligació era complir amb el deure assignat. Però no volia dolor, ni estar sotmesa, ni reclutada, ni encadenada. Tremolant i amb esgarrifances va prémer el botó. Va començar a pujar fins que va notar com els estabilitzadors gravitacionals frenaven la cabina. Les portes es van obrir. Va fer un pas enrere en veure les rames, símbol de la puresa que a partir d’ara li farien brollar la sang que després recollirien. I així cada dia, per sempre més.