LA VAMPIRA DE VINCENT FRIKSEN
Assenyalat. Marginat. Insultat. Rebaixat per tots aquells que se sentien moralment superiors, o amb més poder, o simplement millors. Gràcies a ells, porto l'apel·latiu de friki penjat com un cartell a l'esquena que no sóc capaç de treure’m del damunt. Han estat molts els anys d'estudi, de lectures i de tardes al cinema meravellant-me amb tot allò que les grans ments creatives m'oferien: aberracions de la naturalesa, criatures sobrenaturals, monstres seductors. Si van existir en el nostre món, moltes èpoques enrere, o fins i tot ara, en aquest mateix moment, ocults abans les ombres i llepant les sobres de les llegendes, és un dels grans misteris de l'univers. I, no obstant això, després d'anys de recerca i preparació, avui és un dia de celebració per a tots aquells amants del sobrenatural i el paranormal. Avui és el dia en què els llegits recordaran noms i cognoms de tots aquells que ens van enlluernar amb les seves històries, amb les seves creacions, i que van despertar en nosaltres totes aquelles emocions sota la feble llum d'una llanterna oculta entre els llençols. Avui, faig homenatge a les pàgines de la seva inventiva.
Ara, tombada sobre la taula d'operacions, jeu el que les portades dels diaris, les xarxes socials i les televisions reconeixeran com la vampira de Friksen. Potser li canviaran a un nom molt més creatiu, un pseudònim que la farà mundialment famosa quan comencin a produir-se les primeres morts. Amb minuciositat, i rigorós càlcul, he triat a les vint primeres víctimes: dinou dones joves, de no més de vint anys, atractives, rellevants en el panorama actual, filles i hereves de grans fortunes, i al primer dels homes que caurà en les seves xarxes. Totes disposades en fotografies que la meva creació recordarà i seduirà amb els seus mateixos encants. L'he dotat d'un llarg cabell vermellós, com els seus llavis permanentment tintats. Els seus canins són llargs i punxeguts, però és capaç de tancar la boca sense que xoquin amb la carn, invisibles. La pell, suau, pàl·lida, i una olor que dur de cap a la infantesa: les llaminadures. El seu cervell és humà, perquè necessita de les relacions cognitives essencials per a l'efectiva comunicació amb les seves víctimes, però és més llesta, perquè el seu sistema central està connectat a una màquina que reprodueix mecànicament el so dels batecs del seu cor. Parla més de set mil idiomes, tots els que he aconseguit reconèixer. Sent menys emocions de les que correspon, però té més de cinc sentits. El seu cos sembla humà, però sota cada centímetre de la seva pell és una màquina incansable, forta i eterna.
La cautela, la seducció i la marca distintiva que deixarà sobre les víctimes, dues
perforacions en el pit esquerre, seran el seu senyal d'identitat. O així ho desitjo, perquè tot i ser el seu creador em faré a un costat en l'escenari i li deixaré tot el protagonisme. Que sigui ella qui, en finalitzar aquesta missió que li encomano, decideixi el seu propi camí.
Escric aquestes últimes línies a escassos minuts de provocar-li la descàrrega elèctrica que la despertarà del seu somni etern per a submergir-la en els designis de la vida promesa. Per a quan estigui llegint aquesta carta, comissari, ja caminaré molt lluny, probablement amb un nou rostre, un nou nom i un nou projecte. Dins meu cremaran els remordiments per desaprofitar l'oportunitat de penjar-me la medalla de Déu i de mirar a la cara, des de ben amunt, a tots aquells que em van subestimar, dels quals vostè, bon senyor meu, en forma part; però de cap altra manera podria si no seguir els passos de la meva criatura.
En el seu present, comissari, és per a mi un bell dia, perquè d'estar llegint aquestes línies significarà que la meva criatura continua solta, aguaitant en cada cantonada, en cada port, en cada casa, mentre a vostè la impotència li amarga la gola amb la seva bilis, mentre es pregunta si no hi haurà ja més com ella, potser una legió.
Sense el més mínim afecte i sempre en els seus pensaments,
Vincent Friksen
El comissari Shelby va estrènyer el paper amb força i va contenir les ganes de estripar-lo en mil bocins per a després calar-li foc. Perquè aquella era, en definitiva, una de les poques pistes que tenien.
