BARCELLOBA

Barcelloba

 

—Jo de tu no passejaria per aquí amb aquesta carona de corderet. Això, és clar, si no vols que t’engoleixin els llops.

L’Eclipse, club nocturn al més pur estil Suits ubicat a l’últim pis de l’estilitzat hotel W, encara era el lloc de moda per als estrangers basats a Barcelona i per als pijos que, como jo, necessitàvem sortir del nostre món sense canviar de ciutat. Caçadors i caçadores ensumant-se uns als altres, testejant futures preses mentre fingien contemplar amb indolència les impressionants vistes al port. La llum blava que banyava la sala conferia a les seves robes de passarel·la un aire futurista i convertia els lents, gairebé imperceptibles, moviments de seducció en la dansa d’aparellament d’una raça alienígena de físic perfecte. Aquelles oscil·lacions tan estudiades eren el més proper a un ball que podia trobar en aquella sala on, malgrat tot, hi sonava música electrònica a tot volum.

L’època prepandèmica tenia aquestes coses.

La sala del costat, la vermella, era una altra cosa. Com una versió tòrrida de l’infern, per entrar-hi calia superar la bafarada de suor condensada que escapava del lloc. A l’altra banda de la broma, com en un aquelarre, s’hi contorsionaven siluetes lluents a ritme de hip-hop.Encara no havia gosat entrar-hi.

De fet, amb prou feines havia aconseguit vorejar la sala blava, fregant la paret com un banyista temorenc de capbussar-se en aigües massa profundes. Havia aconseguit recolzar-me a la barra amb la intenció d’alleujar l’ansietat amb una bona copa, però després de mitja hora maldant per cridar l’atenció del cambrer ja em disposava a abandonar tota esperança.

Llavors vaig sentir-la mormolar a cau d’orella una frase sobre corders i llops famolencs.

Em vaig sobresaltar: en aquella música eixordadora no l’havia sentit apropar-se. O potser estava massa distret pels meus pensaments, com ara l’absurditat d’estar tan incòmode en un local del qual jo mateix n’havia dissenyat els plànols. El cert és que mai he estat un animal nocturn, ni tan sols quan vaig començar amb la Marga, vint anys enrere. El que havia projectat quan l’estudi m’havia encarregat el disseny interior de les zones d’oci nocturn de l’hotel no fou més que una fantasia, el lloc a on haguera volgut escapar de la lenta agonia en què s’havia convertit la nostra relació moribunda. Hi havia afegit, fins i tot, una habitació petita i secreta amb una porta camuflada a la paret impossible de detectar a simple vista o d’obrir sense coneixement. L’anomenàvem “la sala VIP”. Al nostre client, un milionari qatarí, la idea li va agradar tant que em va premiar amb una major responsabilitat en el projecte. Allò em va ajudar a enfrontar els últims abusos desesperats de la Marga i, finalment, els estralls del divorci. M’ho havia deixat prendre tot: la custòdia d’en Juli, la casa a la Costa Brava, fins i tot el dúplex de la Bonanova. Volia buscar l’avinença per damunt la confrontació i n’havia sortit perdent per partida doble, però sentint que havia estat un home decent. Per fi, i per sort, es va acabar. Encara vaig trigar tot un any en recuperar-me, deixar que les ferides guarissin i adquirir prou confiança en mi mateix per decidir-me a sortir a divertir-me una mica. Ja se sap, gaudir dels avantatges de la solteria i aquelles poca-soltades amb què ens consolem els divorciats.

Em sentia massa fora de joc com per ficar-me en un terreny tan desconegut com les apps de lligar. Necessitava un lloc que em recordés la meva època de joventut i lleugeresa, que em retornés la il·lusió pel futur. L’Eclipse, de qui tothom parlava i on tenia accés fàcil gràcies a la meva implicació en el projecte, era perfecte. Les meves fantasies encara habitaven aquell indret que només havia vist en construcció. Però res no era com havia imaginat i, per acabar-ho d’adobar, la inseguretat i el ridícul m’amaraven com si mai no m’hagués deslliurat de la Marga. Seguia emmetzinant-me per dins com ho fan els fantasmes en una casa encantada.

Qui m’ho hagués dit, que per fer fora un fantasma havia de cridar els llops.

No, per descomptat, la noia recolzada a la barra que encara esperava, amb un somriure confós, una resposta per part meva. Si hagués pogut entendre el significat veritable del que m’acabava de dir, segurament hauria girat cua. Però m’enfosquia l’enteniment aquell somrís trapella i tot el que hi havia al voltant:  ullassos grisos de gata trista, pell nòrdica, mitja melena làcia darrera les orelles; la dreta entravessada pel que semblava un imperdible desllorigat.  

—I doncs, s’hi està bé, a la Lluna? —va provar de retornar-me a la realitat, acompanyant la pregunta amb un lleuger cop de colze. Rigué, passant la llengua rosada per entre les dents blanques. Deuria tenir-ne vint-i-llargs, uns deu anys menys que jo. Em va semblar massa jove i bufona per fixar-se algú com jo, però aquell aire informal i l’estil desenfadat, més propi d’un bar hipster del Raval que de l’elitisme capitalista d’aquell local la descartaven com a caçadora de carteres. Potser simplement anava tan perduda com jo. Potser només volia aconseguir de mi una copa, vaig concloure recordant la meva intenció, segles enrere, de demanar beguda.

Em vaig refer, desempolsant a marxes forçades el manual del perfecte cavaller d’algun racó del meu cervell:

—Anava a demanar una copa. Què vols prendre?

Ella rigué altra vegada.

—Al ritme que portes, la copa t’arribarà l’any que ve. Si vols alguna cosa d’aquest lloc, necessites emprar totes les armes que tinguis. Ensenyar els ullals, entens?

No, no entenia.

Va sospirar, aclucant els ulls, i es va inclinar per damunt de la barra. Vaig aprofitar l’avinentesa per albirar la brevetat de la seva faldilla texana. Va dir el nom del cambrer un sol cop, sense tan sols alçar la veu. El jove va girar-se a l’instant i va trotar mansoi cap a ella.

—Adrian, amor, em pots posar un xopet de mescal i... tu què vols? —es girà cap a mi, amb el colze encara sobre la barra, l’escot apuntant cap al cambrer i una cella arquejada. Esperava.

—Un gintònic —em vaig apressar a respondre.

—Un gintònic i fes-ne dos, de mescal.

El tal Adrian, així, pronunciat amb accent anglès, li va picar l’ullet i va seguir esguardant-la mentre treia de sota la barra la parafernàlia dels xopets. Finalment, es va dignar marxar per preparar la meva copa. La noia, un pèl enrojolada, baixà de la barra per donar-me un dels gots plens a vessar. Ella agafà l’altre per brindar amb mi, i tot seguit es llepà el cantell de la mà, hi tirà sal, llepà de nou. Es prengué el xopet amb un sol cop i després  va mastegar la rodanxa de llimona, amb pell i tot.

Jo, seguia, com petrificat, els seus moviments precisos i elèctrics. Ella em va mirar a mi i després al vaset, que encara tenia ple a al ma.

—No penses prendre-te’l? Que sàpigues que brindar sense beure porta molta mala sort —em reprengué.

—No es tractava de brindar mirant als ulls? Això sí que ho he fet —li vaig respondre, intentant semblar seductor.

—Noooo. Això et protegeix del mal sexe. Però si ara no te’l prens se t’esguerrarà la nit, ho sap tothom. I amb els conjurs de barra de bar no s’hi juga.

—Endavant les atxes, doncs.

Vaig alçar el meu gotet.

—Espera! —exclamà ella—. Et falta la sal.

I, sense donar-me temps a reaccionar, va llepar amb la punta de la llengua l’espai entre els índex i polze de la meva mà lliure i va escampar-hi un bon reguer de sal.

—Ara, sí — somrigué.

La meva mà, coberta de sal i humida encara de la seva llengua, semblava bategar al mateix ritme que el meu entrecuix. Em vaig empassar el xopet sense ni tan sols notar-lo a la gola.

—Una altra vegada! Te l’has oblidat —rigué.

No comprenia de què parlava. Només podia pensar en aquella boca rosada. Vaig seguir la direcció de la seva mirada. La sal, és clar. Merda. Efectivament, me n’havia tornat a oblidar. El manual del perfecte cavaller devia estar arrencant-se les pàgines de pura frustració.

Vaig intentar salvar la situació, o almenys el meu quocient intel·lectual, amb una frase enginyosa:

—És que la guardava per a tu.

Me’n vaig penedir en el mateix instant que ho havia dit. Vaig empassar saliva, esperant la cleca o, com a mínim, el buf de menyspreu abans de deixar-me palplantat. Contra tot pronòstic, la noia es va apropar a la meva mà amb un espurneig murri als ulls i va lliscar la seva llengua amb lentitud expressa sobre el reguer de sal. Després de llepar-se’n les restes dels llavis em va fer un petó a cada galta. Feia olor de bosc i de fum.

—Em dic Freya. Es pronuncia fré-ià. Ha estat un plaer llepar-te.

Féu mitja volta i, sense donar-me temps a rèplica, s’escolà per entre els cossos de la pista de ball fins arribar a la paret del fons. Vaig veure com obria la porta secreta. Abans que la tornés a tancar, vaig llambregar la foscor salpebrada de llums tènues d’una habitació que no existia. A l’instant següent, tant Freya com la porta s’havien esvanit a la paret.

Aleshores va arribar el gintònic.

 

Em vaig quedar una estona palplantat a la barra, incapaç de fixar la mirada. La mà em cremava. Em foragitaren d’aquell valuós racó a cops de colze i vaig tornar als finestrals, mirant sense veure la magnífica panoràmica nocturna del port. Intentava asserenar-me. No em feia cap gràcia haver-la vist desaparèixer dins aquella habitació. Per distreure’m, vaig intentar endevinar d’on seria. El seu català era molt bo, però amb un accent difús, potser nòrdic, que resultava molt sexi en aquella veu lleugerament ronca. La combinació d’alcohol, música i feromones ambientals, i la meva pròpia sequera estaven disparant-me la imaginació. No aconseguia veure res mes que cossos nus rere la porta i, destacada entre ells, Freya amb la faldilla arremangada fins la cintura i cantant, amb la llengua entre les dents i els seus ulls grisos clavats en mi: “passegem-nos pel bosc, ara que encara no és fosc, quan el llop vindrà, ja no ens trobarà...”

Quan vaig respondre a l’enèsim cop de colze amb un crit que va acabar a espentes amb un paio que en feia dos com jo, vaig decidir que era el moment de tornar a casa.

 

Ja sortia del pàrquing quan vaig tornar a veure Freya. Estava dreta vora una moto negra de gran cilindrada es barallava, casc en mà, amb un homenàs d’aire escandinau. Ella no semblava tan alegre com quan l’havia trobat. De fet, estava furiosa. Negava amb el cap mentre intentava posar-se el cap amb mans tremoloses; però abans que ho aconseguí l’home l’enxampà del braç, la féu giravoltar sobre els talons i li va clavar un petó d’aquells de llengua. Freya va doblegar el braç que encara aguantava el casc, com si es preparés per colpejar aquell groller, però finalment el relaxà i va prémer el seu cos contra el d’ell.

Encara no havien acabat de petonejar-se quan aparegué una dona menuda i de trets asiàtics enfundada en un minivestit daurat. Es va apropar a la parella amb moviments sinuosos i, fent gala d’una flexibilitat sorprenent, va aconseguir enroscar-se en els cossos de tots dos amants alhora. Vaig veure com, posant-se de puntetes en els seus talons d’agulla, li xiuxiuejava alguna cosa a cau d’orella a Freya, els llavis acariciant-li el lòbul. La meva companya de xopets es va apartar tan bruscament com si l’hagués mossegat una serp, i espentà la nouvinguda que oscil·là cap enrere; la cortina de cabells rectes i llisos cobrí per un instant aquell rostre de trets inquietantment simètrics.

Un instant després havia recuperat l’equilibri i, esmussant un somriure punxegut, reptilià, es va tornar a arrapar al braç del víking mentre preguntava a Freya quelcom que no vaig arribar a sentir, però tenia to de proposició gens decent. L’homenot va mirar d’apropar-s’hi altre cop, però ella el va apartar d’una manotada, es posà el casc i va pujar a la moto, parant l’esquena a la nova parella. Ell va cridar el seu nom una darrera vegada abans d’encongir les espatlles i allunyar-se carrer enllà acompanyant amb una mà la cadència dels malucs de la seva nova amant.

A aquelles alçades ja se m’havia abaixat la trompa, però l’alcohol que encara em circulava per la sang em va donar prou valor per apropar-me a Freya. Asseguda sobre la moto engegada, amb la mirada fixa endavant, podia veure-la tremolar de ràbia.

M’hi vaig apropar amb el cotxe.

—Et porto a algun lloc? —vaig preguntar-li, per penedir-me’n després.

Ella em va mirar com si fos idiota i després va mirar la moto que tenia entre les cames amb les celles arquejades.

—No, gràcies, puc tornar a casa per mi mateixa —constatà Freya.

Seguia furiosa i amb els ulls enterbolits de llàgrimes. Segurament volia estar sola. Tanmateix, no podia deixar-la allà, a les dues de la matinada i després d’aquella plantada. Coneixia bé el món de les humiliacions i sabia que aquella noia es mereixia quelcom millor que acabar la nit d’aquella manera.

—Au, vinga, —vaig insistir, baixant del cotxe—, com a mínim deixa que et convidi a una copa, que te la dec. Prometo ser tot un xaiet, vull dir, tot un cavaller.

L’al·lusió a la trobada d’unes hores abans la va fer somriure.

—Però si només vaig demanar per tu —va rebatre ella, fent veure que es gratava el nas per poder assecar-se una llàgrima amb el dors de la mà.

La seva respiració s’anava tranquil·litzant.

—I em vas salvar de morir per deshidratació. De fet, aquella estona amb tu ha estat el millor que m’ha passat en tota la nit. Feia tants anys que no prenia tequila que ja no recordava com n’és, de divertit. O sigui que, t’ho miris com t’ho miris, te’n dec una. —Potser se’m donava fatal, això de lligar; però en amansir feres tenia anys d’experiència—. A més, tu em vas protegir dels llops —vaig reblar.

Es va tensar una altra vegada. Havia tocat la corda equivocada.

—Això es perquè en sóc un —etzibà entre dents—i, com bé has dit, tu no ets més que un xaiet indefens i suculent. Surt del mig abans que rebis una queixalada.

Va fer girar amb força el manillar va enfilar carrer amunt a tota velocitat.

No sé pas què em va agafar, en aquell moment. Si va ser l’efecte de l’alcohol o del surrealisme d’aquella nit, o si es tractava de simple fascinació envers aquella noia de múltiples facetes i humor canviant. Tenia clara una cosa: la meva vida havia estat una successió d’oportunitats perdudes per comoditat i correcció; no pensava deixar anar també aquella. Vaig tornar a dins el cotxe i vaig pitjar l’accelerador sense posar-me el cinturó, creuant Barcelona a tota velocitat rere aquella moto negra, accelerant per saltar-me els semàfors, resant perquè no m’aturessin els Mossos.

Vam travessar la Bonanova i els meus records, i vam enfilar Calatrava amunt cap a la Ronda. Allà, Freya va tombar cap a l’esquerra, inclinant-se perillosament sobre l’asfalt, i després va tornar a girar per entomar la carretera que mena a Vallvidrera. Jo mirava de mantenir el seu ritme per les corbes serpentejants, força marejat però disposat a no afluixar l’escomesa. Per fi es va aturar en un caminoi de terra flanquejat de casetes de façana modernista a tocar del bosc. Descavalcà amb agilitat de la moto, regalant-me un besllum del seu entrecuix, i es tregué el casc.

—Encara ets aquí —va constatar, seca.

Semblava més tranquil·la que abans, i també més forta. Em fitava amb determinació mentre s’arreglava el cabell amb la mà lliure. Finalment assentí per a si mateixa amb els llavis premuts:

—Molt bé: tu t’ho has buscat. Que consti que jo ja et vaig avisar.

I sense dir res més, girà cua i s’endinsà en el bosc, caminant amb fermesa malgrat els botins sobre el pedregam del camí, malgrat la foscor.

—Vens, o t’hi has repensat? —vaig sentir entre els arbres.

Vaig seguir el rastre d’aquella veu com un gosset.

Avançava a les palpentes, maldant per orientar-me amb el so dels seus passos. Ella no havia fet servir, per entrar al bosc, la llanterna del mòbil, i jo, en un rampell de virilitat, tampoc vaig voler emprar la meva. La mitja lluna que es deixava entreveure de tant en tant per entre el fullam espès ajudava, però no gaire. Em vaig colpejar el nas amb una branca i se’m va escapar un crit. Ella es va apropar, va mirar si estava trencat i em va consolar com a un nen, “au, au, no ha estat res”. Després va afegir que ella aniria davant meu i que, si li posava les mans als malucs, em seria més fàcil avançar-me als desnivells del terreny. 

—Has d’estar atent a les senyals del bosc. No li agrada que hi entrin humans i es revolta. Deixa de mirar, de pensar. Sent.

I tu què ets, llavors, vaig estar a punt de preguntar, però el moviment oscil·lant dels seus malucs sota les meves mans aviat va ocupar tot el meu espai mental. Com m’havia passat al club nocturn, no existia res més enllà de les mans que es movien al seu ritme, irradiant calor directament a l’estómac, que s’havien fos amb la faldilla texana i no es mourien si no era per baixar cap a la font fosca d’aquells moviments.

Els meus ulls ja s’havien acostumat, per fi, a la foscor i podia percebre el perfil del seu cos i la silueta dels arbres. La remor de les fulles s’havia multiplicat fins semblar un onatge i els cruixits i espetecs del sotabosc creaven simfonies incomprensibles. A les fosques enmig d’aquell bosc em sentia estranyament tranquil. Ella es va aturar i jo vaig xocar lleument contra la seva esquena. Un altre cop aquella olor de terra mullada i de fusta, de mel. Segur que notava la meva erecció contra la clivella de les natges. No féu res per demostrar-ho.

—Aquesta clariana és la meva preferida —comentà, com si res—: hi creixen els lligaboscs tot l’any. En sents l’olor?

Jo només podia olorar el seu clatell. La vaig abraçar per darrera, estrenyent-la contra mi. Vaig començar a fer-li petites mossegades al coll i vaig pujar les mans pel seu ventre, arrugant la samarreta, fins a collir els seus pits menuts i rodons com pomes d’un arbre prohibit. Els mugrons, eriçats, feien relleu sota la tela. Ella va agafar una glopada d’aire i va arquejant l’esquena, prement-los contra les meves mans. Recolzant el clatell contra la meva espatlla, va guiar el meu rostre cap a la seva boca mentre amb l’altra mà em feia alliberar un dels seus pits per refer el camí del ventre fins a l’interior de la faldilla. Vam estar-nos una bona estona d’aquella manera: jo submergit en les seves dues humitats, ella ferotge, tensa com un arc. De sobte es va girar cap a mi:

—Vull que follem ara mateix, i després vull que agafis el cotxe i fotis el camp de la meva vida. Sense moixaines, sense històries. No és negociable —em va deixar ben clar mentre anava deixant caure la roba al terra amb un so somort.

No em va semblar que hi hagués res a negociar.

Em va besar de nou, aquesta vegada de front però amb la mateixa voracitat, mentre arrapava la seva pell vellutada contra el meu abdomen. Els mugrons em fregaven el pit a través del cotó fi de la meva camisa, que començava a destorbar-me terriblement. Ella s’encavalcà nua sobre una de les meves cuixes i començà a fregar-s’hi sense que deixéssim d’acariciar-nos les llengües. Podia sentir la tofa suau del pubis contra el texà, que s’anava humitejant poc a poc. Li vaig rosegar la llengua mentre li agafava les natges amb totes dues mans per amplificar el seu balanceig. Ella gemegà, estrenyent-me la cuixa amb les cames. El contrast entre el teixit bast dels meus texans i la pell tendra del pubis resultava gairebé ofensiu. Degué pensar el mateix, perquè em va descordar el cinturó i els pantalons amb un moviment hàbil. Tot seguit féu una estrebada cap avall, arrossegant els calçotets i va seguir el moviment fins a deixar-los sobre els turmells i a ella, de genolls davant el meu entrecuix en peu de guerra. Jo sentia el seu alè càlid sobre el meu glans palpitant. Abaixant la mirada, vaig entreveure, en aquella llum blavosa, el que devia ser el seu nas a dos dits de la meva erecció. Estava esbalaït, però no volia que s’aturés. Vaig obrir la seva boca amb cura, tibant de la barbeta amb dos dits. Per un instant, vaig dubtar: em sentia sobtadament vulnerable enfront les dents d’aquella bestioleta a qui gairebé no coneixia. El contacte de la seva llengua sobre la punta del meu sexe, com si temptegés el terreny, em retornà a la realitat. La vaig atraure cap a mi ambdues mans alhora que portava el maluc cap endavant. Ella em va abraçar per la cintura, m’engrapà el cul i va començar a jugar amb el meu penis, a atrapar-lo entre els llavis per alliberar-lo després.

Mentre seguia recorrent el meu sexe amb aquella llengua flexible i sorprenentment llarga, Freya va començar a desplaçar els dits d’una mà envers el centre de les meves natges, acaronant l’anell de l’anus amb el polze. El plaer es va multiplicar a l’instant. Jo vaig grunyir, maldant per contenir l’orgasme, però en aquell moment ella decidí introduir un dels seus llargs dits de ple dins l’orifici, descobrint-me una dimensió desconeguda.

Llavors sí que vaig udolar-li a la lluna.

 

La cosa no va acabar com ella volia. Ni el sexe ni l’arreveure. Jo no havia aguantat més i m’havia escorregut sense avisar-la ni donar-li temps a apartar-se. Hauria d’haver previst que portava massa temps de segura, prendre mesures abans de sortir, què sé jo. Tant era: Freya es va emprenyar de mala manera. Va escopir remugant, es va vestir a corre-cuita i va marxar sense dir ni mitja paraula mentre jo encara intentava botonar-me. La vaig seguir a cuita-corrents, encara mig esvaït per l’orgasme. De seguida la vaig perdre de vista i, tot i que emprava la llanterna del mòbil per guipar-hi una mica, era conscient que només sortiria d’aquell laberint vegetal seguint el rastre sonor de les seves petges cada cop més ràpides. No volia perdre’m al bosc de matinada. L’endemà havia de recollir en Juli a les deu del matí a ca la Marga i no podia permetre’m el luxe d’arribar tard. Era conscient de que ella aprofitaria qualsevol relliscada per part meva per a reduir encara més el meu esquàlid règim de visites.

El soroll de passes començava a esvanir-se. Vaig cridar Freya i vaig arrencar a córrer sense saber on trepitjava. Ben aviat m’havia torçat un turmell, picant de morros a terra i masegant-me encara més el meu nas adolorit. Vaig aixecar-me com podia i vaig provar de recolzar el peu a terra. Amb un esgarip, el vaig tornar a aixecar. Allò tenia pinta d’esquinç o alguna cosa pitjor: estava clar que no podia caminar. Vaig seure contra el tronc d’un arbre, fregant-me el turmell, que ja es començava a inflar, i renegant. Com se m’havia acudit arrencar a córrer d’aquella manera rere una guillada. Centennials dels collons! Prou els havia d’aguantar a la feina, com per ara embolicar-m’hi. Que jo era un paio respectable, òstia, un home decent.

—Au, aixeca’t. Jo t’ajudo.

Quin ensurt! Sabia moure’s en silenci, quan volia. Freya era novament amb mi, encara enfadada però passant el muscle per sota la meva aixella per a que m’hi pogués recolzar. Vam fer el recorregut de tornada amb aquella fila: jo fent-la servir de crossa humana mentre em disculpava una vegada i una altra per fer-li carregar amb mi, per ejacular a destemps, per haver acabat d’espatllar-li la nit. Bon consol havia resultat ser, al cap i a la fi. No n’hi ha per tant, respongué, que jo ja he menjat a set hostals i begut a deu tavernes. Vaig esclafir a riure, sense poder-ho evitar. Era tan graciós com encantador sentir-la dir expressions de manual, una mica fora de lloc, amb aquell accent seu. Ella rigué amb mi mentre em preguntava si no ho havia dit bé.

Tanmateix, quan li vaig explicar que amb el peu lesionat no podria conduir, ja no li vaig fer tanta gràcia.

 

S’havia reclòs novament en un silenci feréstec. Eren ja les quatre de la matinada i no hi havia taxi que volgués pujar fins a Vallvidrera, ni Uber al qual jo gosés pujar-me a aquelles hores. Finalment els de Taxi Mercedes em van assegurar que m’enviaven un cotxe, però que encara trigaria ben bé mitja hora en arribar.

L’apartament on havia accedit a deixar-me esperar era de sostre vist amb volta catalana, sobri però amb detalls que transmetien certa coqueteria. El que en podia veure en aquella penombra, almenys. Freya m’havia fet passar directament a la sala d’estar, on havia encès tan sols una lampareta auxiliar prop del sofà on em va deixar caure. No m’havia ofert res per a beure, ni tan sols una tovallola per netejar-me la sang ja resseca. Potser no se n’havia adonat ja que no m’havia dedicat una sola mirada des que havíem entrat. En canvi, es va arrepapar amb les cames encreuades –quedava a la vista el minúscul triangle negre de cotó blanc que m’havia quedat sense gaudir– en una butaca de cuir apedaçat que semblava venir directa dels Encants. Es va posar un MacBook força atrotinat sobre la falda i va encendre una llista a Spotify: una barreja de folk i pop que no havia sentit mai però que m’agradava. Havia connectat una càmera a l’ordinador i treballava concentrada, però jo no podia veure’n la pantalla des d’on estava. Una estona després va canviar de posició, tancant les cames i plegant-les sobre si mateixes cap a la dreta, i em va deixar sense entreteniment visual. Per passar el temps, em vaig dedicar a contemplar la càmera.

Era una Leica compacta, analògica. Em recordava les que feia servir el meu pare, però en una versió més professional, gairebé de col·leccionista. Tot i ser un pèl antiquada, estava tan ben cuidada que semblava nova.

—No està gens malament, aquesta Leica. Fas servir objectiu múltiple o intercanvies lents? —vaig fer, mirant de rescatar-la del seu aïllament amb alguna cosa que li cridés l’atenció.

Em va mirar de reüll.

—Depèn. Si vull abastar façanes senceres un gran angular, però de vegades és en els detalls on trobo les imatges més sorprenents.

—Façanes? Que ets agent immobiliària? —vaig voler saber. No encaixava gens amb ella, però una feina era una feina, suposava.

Va sospirar.

—Sóc fotògrafa arquitectònica. Edificis, skylines, patrons geomètrics, racons vistosos... —Va callar durant un moment—. Bé, de fet el que paga el lloguer es la feina de cambrera a una mescaleria del Poble Sec, però poc a poc m’estic llaurant un lloc en el món de la fotografia. Aquesta imatge ha agradat molt, per exemple. Michael Wolf i els de Dan Bogman l’han compartit als seus comptes d’Instagram, i gràcies a això el meu nombre de seguidors no para de créixer.

Després d’un parell de clics va girar l’orinador cap a mi. La foto, gairebé abstracta, era la ramificació geomètrica de línies grogues sobre fons blau. Semblava un boscam futurista. Els colors intensos li donaven un aire dels anys setanta.

—És un fragment del sostre de la T1 —em va esclarir amb un to que denotava que em creia idiota.

—Ho sé, es va dissenyar a l’estudi on treballo.

No sóc un fatxenda, però aquell to de veu m’havia tocat els nassos.

Em va esguardar per primer cop des que havíem tornat del bosc.

—De debò? —va inquirir, encara dubtosa.

—De debò. Jo no vaig arribar a ser part de l’equip que el va dissenyar, però vaig estar a les reunions de l’avantprojecte. En aquella fase tothom participa: qualsevol idea és benvinguda.

—Ets arquitecte?

—Sí. —Pausa dramàtica—. Del W, en canvi, sí que me’n vaig encarregar jo.

La veritat era que, quan ens van donar el projecte, jo encara tenia un lloc molt júnior al taller i, tot i que la feina realitzada em va portar a supervisar l’Eclipse, ni de bon tros m’havia ocupat de tot l’edifici. Però una mica d’exageració no fa mal a ningú.

La bravada havia tingut el seu efecte. Freya estava completament desvetllada, inclinada cap a mi. Havia deixat l’ordinador a una banda.

—Treballes al Taller de Ricardo Bofill? A la Fàbrica?

Em va sorprendre que sabés el nom de l’edifici on treballava. Un instant després vaig caure-hi: els edificis singulars eren el seu punt feble. És clar que coneixia aquella antiga fàbrica de ciment reinventada pels arquitectes del Taller. Era original, per descomptat. I molt fotogènica. Vaig sentir que havia trobat un filó.

—Doncs sí. Mira, que et sembla si, per compensar-te les molèsties, vens un dia a fer-hi una ullada. Sempre hi ha gent treballant, però el cap de setmana sol estar més tranquil, sobretot al capvespre.

Ella tenia els ulls fora d’òrbita.

—Podria començar pels jardins i aprofitar la llum de la tarda; després seguiria amb l’estudi i la catedral, pel final... És clar que tot això dependrà de com estigui distribuïda la il·luminació. Si l’edifici ja és buit a aquella hora, podré vincular les fotos a l’#EmptyMovement per aconseguir més visibilitat i de passada diferenciar-me. Has dit que hi podem anar de nit, oi?

No podia creure que m’ho posés tan fàcil.

—Mentre entrem abans de les set no tindrem cap problema. Més d’un cop m’he quedat fins a la matinada treballant.

—I demà, que podries?

Bingo.

Merda, no. En Juli.

De poc que no m’oblidava del meu fill. Es quedaria a casa meva a la Barceloneta fins diumenge a la tarda. Si li intentava canviar els plans a última hora, la Marga em cantaria les quaranta. A més, el dissabte en Juli tenia la lligueta de futbol i no me l’hagués perduda per res del món. Soliem anar a berenar després del partit i li deixava demanar-se un gelat amb tantes boles com gols hagués marcat. I si no n’havia fet cap, un gofre de consolació amb doble de xocolata.

 —Aquest cap de setmana no pot ser —em vaig disculpar—. Què tal el dilluns?

—De dilluns a divendres treballo al torn de nit de la mescaleria. I el dissabte següent és lluna plena —va reblar, com si amb això ho hagués deixat tot clar.

Devia haver-hi alguna festa de lluna plena a la platja de la qual tothom tret de mi en tenia coneixença. Jo era molt conscient, tanmateix, que si deixava passar massa dies m’arriscava a que aquella noia s’oblidaria de mi.

—Potser és millor que ho deixem estar, si tens altres plans —vaig arriscar, fingint indiferència.

Ella es va abraçar una cama, recolzant el mentó sobre el genoll, i va mossegar-se el llavi inferior amb les celles corrugades. Rumiava. Es debatia amb alguna cosa.

—Podem quedar a mitja tarda? —va proposar finalment, deixant anar tot l’aire de cop—. He de ser fora abans que es faci fosc.

Em va passar pel cap la cançoneta infantil de la meva fantasia: “passegem-nos pel bosc, ara que encara no és fosc, quan el llop vindrà...”. Me la vaig sacsejar del cap: havia de rematar la jugada abans que Freya es desdigués.

—Fins les set hi haurà gent i no podràs fer fotos —vaig explicar-li—. Ja veuràs com tens temps de sobres abans que fosquegi. Fem una cosa: et recullo a les sis, així tindràs temps de fer una volta de reconeixement i quan la Fàbrica s’hagi buidat ja vas de dret en dret.

Va sonar l’intèrfon.

—Millor quedem allà directament —respongué ella tot aixecant-se—. No és una cita.

—I va marxar passadís enllà per obrir al taxista, que ja devia portar una estona intentant localitzar-me pel mòbil.

“Gràcies” hagués estat bé, vaig pensar mentre la seguia, a petits salts, per la penombra del passadís.

 

Pensava que l’havia calat, que Freya ja no podia sorprendre’m. M’havia equivocat de cap a peus.

Se suposava que tindríem una cita que no era una cita. Que jo li ensenyaria la Fàbrica, la deixaria fent fotos i que després intentaria tirar-li l’art amb més o menys èxit. Allò era el que se suposava que havia de passar. En tot cas, era amb el que havia estat fantasiejant durant tota la setmana mentre pregava per que se’m desinflamessin a temps el nas i el turmell.

Hi havia moltes coses que podien sortir malament, estava clar. Però cap de les que va passar en realitat era a la meva llista. I ara estic a la festa de disfresses d’un paio de cabell blau, vaig vestit amb texans i la cara descoberta, tinc una ferida al muscle que tothom ignora i una coreana anomenada Eva entortolligant-se sobre meu com una pitó. I he perdut a Freya un altre cop.Tot i que, si he de fer cas al que he vist i escoltat fins ara, potser prefereixo no saber-ho.

Mentre la tal Eva –malnom que porta en honor a la seva primera amant– segueix mormolant-me porcades a cau d’orella i fregant-se contra mi de maneres de les que no n’imaginava capaç el cos humà, intento posar en ordre els meus pensaments.

 

Freya i jo ens vam trobar, com havíem acordat, a l’entrada de la Fàbrica. Va arribar vestida amb uns texans estripats i una samarreta de Roger Waters que li ajustava a la perfecció, cua mig despentinada i la Leica al coll. Em va saludar amb un simple “hola” al que vaig respondre fent-li un petó a cada galta; el segon, prop de la boca, s’allargà més del que tocava. Vaig aprofitar l’ocasió per a enllaçar la seva cintura i apropar-la cap a mi fins que se’m va clavar la càmera al diafragma. Podia sentir el seu abdomen càl·lid a través de la roba. Vaig decidir arriscar-me i vaig girar la cara tot just uns mil·límetres per poder completar el bes. Em va respondre mossegant-me els llavis amb tres o quatre petons precipitats que es van acabar tan de pressa com havien començat. Es va apartar i va girar-se d’esquena a mi. Semblava que s’avergonyia del que havia fet.

Era ben cert que la fotografia era la seva passió. No va parar de disparar la càmera a tort i a dret, amb expressió concentrada, fins que es va quedar sense llum natural quan érem al jardí. Només aleshores va despertar del seu encís: va alçar els ulls al cel amb la consternació dibuixada al rostre, després va llambregar el rellotge i, deixant anar un renec, va guardar la càmera a cuita-corrents a dins la motxilla.

—Me n’he d’anar —va dir, com a tota explicació.

Ni fins aviat, ni ha estat bé, ni sento les presses. Res. T’he fet servir i ara et llenço.

La vaig agafar pel colze amb la intenció de retenir-la una mica més, potser fins i tot convèncer-la perquè anéssim a sopar, tornar a fer-li un petó, ves a saber què. Volia dir alguna cosa que li fes oblidar allò tan important que havia de fer, aquell tan interessant amb qui s’havia de trobar. Es va desempallegar de mi d’una estrebada i s’allunyà a grans gambades sense respondre a les meves preguntes. Vaig córrer darrera seu i la vaig engrapar una última vegada, just abans que s’enfilés a la moto.

Aleshores em va mossegar.

Una queixalada com Déu mana, amb totes les dents marcades en mitja lluna al braç esquerre, la tela del muscle una mica esquinçada i tacada de sang. Feia un mal de collons. Vaig serrar les dents per no cridar: no volia muntar un escàndol per si encara quedava algú al Taller. Em vaig prémer el braç amb l’altra mà i vaig deixar anar Freya. Ella no es va moure. Sotjava la meva ferida amb horror.

—Perdona, jo no... —va barbotejar—. És la lluna, que... Mira, el millor serà que marxi.

Ni de conya.

—Tu no et mous d’aquí fins que no m’expliquis què coi t’he fet perquè et comportis com una psicòtica —vaig etzibar-li—. I després ja pots fotre el cap. N’he tingut prou, dels teus rampells.

Ella no semblava sentir-me, els ulls clavats en el meu braç masegat.

—Mai no surt bé —va dir a la fi, sacsejant el cap i amb la veu trencada.

—Més igual el que surti o no surti be. Explica’t. —Jo no pensava deixar-me estovar.

—Marc, no sóc el que et penses.

—Què sabràs tu del que penso o deixo de pensar.

—Em veus com a una aprenent de fotografia curta de gambals que et pot alegrar la vida una temporadeta mentre et recuperes de ves a saber quina catàstrofe sentimental. Un divorci, probablement.

Va somriure amb suficiència. Jo estava bocabadat, incapaç de respondre, però la meva cara devia ser prou esclaridora de fins a quin punt l’havia encertat.

—Però t’has equivocat de ple —va rebatre—. Busca-te’n una altra que et faci d’entreteniment, perquè l’única cosa que en trauràs, de mi, és que t’arruïni la vida. Si és que ja no ho he aconseguit.

Es va apropar, sospirant:

—Deixa’m veure la ferida.

Mentre m’examinava es va llepar, amb gest automàtic, la mica de sang que li tacava la comissura dels llavis. Vaig témer haver-me embolicat amb una caníbal. Aquest pensament es va afermar quan va començar a llepar-me la ferida amb la meticulosa tenacitat dels quissos. Allò s’estava tornant massa estrany. Tant, que de sobte la possibilitat de no tornar-la a veure resultava molt atractiva.

Però Freya també havia canviat d’idea. Un cop va haver acabat amb la llepamenta, em va mirar. Els seus trets, a la llum de la lluna, semblaven més afuats, angulosos, donant-li expressió de guineu. Fins les orelles semblaven acabar en punta.

—Què coi...

—Vindràs amb mi —va dictaminar—. Si les coses son com em temo, és millor que et trobis en lloc segur. I deixa de mirar-me amb aquesta cara de brètol: això es només culpa teva. Et vaig deixar ben clar que el que teníem avui no era una cita. Et vaig insistir en que hauria de marxar abans del capvespre. Però tu vas decidir que era l’hora de fer manetes. A aquestes alçades, ja hauries de saber que no és no.

Em vaig encongir davant d’aquell retret i la vaig seguir sense badar boca. Freya caminava ràpidament, gairebé sense tocar el terra; jo amb prou feines podia seguir-la. La ferida del muscle em bategava i em vaig començar a marejar.

—Escolta, potser seria bo que anéssim a Urgències. Crec que tinc febre.

—És normal: vol dir que el trau ja està cicatritzant. Que el teu cos respongui així es bona senyal. Au, afanya’t, que no ens queda gaire temps.

Es va enfilar a la moto i va assenyalar amb un cop de capel seient del darrera. No hi havia casc per a mi. Vaig seure darrera seu, agafant-la per la cintura sense gaire entusiasme.

Vaig veure passar la ciutat en una successió d’imatges esborronades. Els sons i les olors semblaven amplificats, segurament degut a la febre. Vam baixar per les Rambles: l’olor de menjar ràpid i humanitat em va donar arcades. Freya va torçar per un carreró i es va endinsar serpentejant per un Raval que pudia a còctel d’orina. Finalment es va aturar davant un edifici del segle XVI, sobri i senyorial: dels pocs que encara quedaven de l’època d’esplendor d’aquest barri, sobrevivint entre narcopisos i call-centers.

A l’entrada hi havia un porter amb orellera.

—Freya Andersen i acompanyant —va anunciar ella amb aplom.

Em tenia ben agafat de la mà, potser per a mantenir-me dempeus. El porter em va mirar de cap a peus, amb recel. Jo, en texans i samarreta, tremolava i suava alhora degut a la febre, i fer més la fila d’un ionqui que no pas del tipus d’acompanyant a qui acostumava a deixar passar.

—Ho sento molt, senyoreta, però el cavaller no està en condicions d’entrar — va sentenciar.

Freya li va clavar una mirada gèlida.

—El cavaller és un convidat molt apreciat pel Graf de Holstein–Gottorp. Com vostè mateix pot comprovar, ha estat agredit de camí cap aquí i necessita pujar immediatament per rebre atenció mèdica.

Mentre parlava, va furgar dins la motxilla fins que en va treure el mòbil. Va obrir la llista de contactes i li va plantar al goril·la el telèfon a la cara:

—Potser necessita que li demani a Hèctor que desatengui les seves labors d’amfitrió només per a baixar a dir-li com ha de fer la seva feina?

—No farà falta, senyoreta —va respondre el porter entre dents—. Disculpin el malentès; és clar que poden passar.

L’ascensor era de fusta, dels de finca règia. Mentre trontollàvem fins l’últim pis, Freya va aprofitar per treure’s de la motxilla una màscara de llop que va nuar sobre la cua, arranjant-se alguns blens davant del cristall fumat. Ens vam aturar amb una sacsejada en el que semblava ser l’interior d’un loft. Després d’obrir la porta amb un cop sec, em vaig trobar en un espai diàfan, amb prou feines marcat per la mínima expressió del pilar mestre. Les parets en siena torrat, la il·luminació indirecta i el parquet de roure massís li aportaven calidesa malgrat l’amplitud de l’espai. Sonava de fons música lounge, d’aquella que vesteix, però no molesta. Tot era delicat i elegant, inclosos els convidats: ells en trajo fosc, elles vestides de còctel, la gran majoria en rigorós negre. Tots, sense excepció, estaven emmascarats.

En aquell moment no hauria sabut dir si m’incomodava més el meu aspecte malaltís o les esportives que havia decidit posar-me per a la cita amb la intenció de semblar més juvenil i modern. Freya, en canvi, es movia amb naturalitat per la sala. Va caçar dues copes de xampany al vol i me’n va oferir una. La capacitat d’aquella noia per aconseguir alcohol allà on fos era digna d’admiració. Em va agafar de la mà i em va arrossegar pel mig de la sala amb pas decidit, xarrupant el xampany a petits glops, fins que es va aturar enfront del víking amb qui l’havia vist barallar-se i petonejar-se a parts iguals la nit que la vaig conèixer. El paio, vestit amb un trajo fosc i samarreta color vi amb coll de pic, duia una màscara de tigre. Em va repassar de dalt a baix amb cara de pomes agres.

Vaig pregar perquè Freya no m’hagués portat a la festa del seu xicot.

—Qui és aquest? —etzibà el víking, confirmant les meves sospites.

—On és Héctor? —preguntà ella com a tota explicació.

—No li farà cap gràcia que hagis portat un amiguet. Sense ni tan sols avisar, per acabar-ho d’adobar. Es pot saber què coi et passa? Saps perfectament que avui no està permès ningú de fora.

—Escolteu, jo me’n vaig, que no vull molestar... —vaig començar a excusar-me, alçant les mans en un gest de disculpa. Parlava arrossegant les paraules com si estigués begut.

Al paio li va canviar la cara de cop. Tenia els ulls clavats en quelcom a la meva espatlla. Vaig espolsar-me allà on mirava per treure’m la volva, l’insecte o el que fos que se m’hi havia enganxat. Els dits se’m van enredar en la tela esquinçada. És clar. Com podia ser que m’hagués oblidat de la queixalada? Vaig passar els dits per on se suposava que hi havia de tenir el trau: només vaig trobar el relleu suau d’una cicatriu en forma de mitja lluna.

El meu cervell enterbolit maldava per trobar-li un sentit a tot plegat mentre Freya i el seu amic-xicot discutien en veu baixa. Finalment, ella va assentir i se’m va tornar a apropar:

—Et portaré amb Hèctor. Ell s’ocuparà de tu.

Tots tres –l’homenàs no tenia cap intenció de deixar anar la meva amiga– vam anar cap a un nodrit grup que omplia la cantonada dreta de la sala. Al centre, repartint a tothom per igual somriures, encaixades de mans, bromes i carícies, atenent a tots sense deturar-se en ningú, hi havia un home esvelt de cabell color cobalt. Portava un vestit de tres peces al més pur estil Saville Row en blau de Prússia i una màscara de pop platejada els tentacles ,de la qual s’embullaven en la barba, també cobalt.

Freya es va obrir par per l’atapeït grup fins a arribar a Barbablava. Ell la va abraçar efusivament, va llambregar-li els texans i la samarreta rocanrolera i va escoltar atentament les explicacions que ella prodigava. El tigre ros i jo esperàvem, uns passos més enrere, mirant d’ignorar-nos l’un a l’altre.

Vaig decidir relaxar una mica la tensió.

—Sóc en Marc. Encantat —vaig saludar, amb la mà estesa.

Ell em va clavar una mirada de foc.

—I doncs, fa molt temps que us coneixeu, amb Freya? —vaig insistir, abaixant la mà—. Jo només hi porto un parell de cites. De fet, cap de les dues ha estat ben bé una cita, però...

El tipus es va girar bruscament cap a mi, gelant-me la veu. M’esguardava amb els seus ulls verds i tèrbols, perillosos.

—No intentis fer-te el graciós amb mi. I amb ella no et passis de llest. Ni és la teva xicota, ni ho serà mai. Ni teva, ni de ningú —va afegir, amb una inflexió de dolor—. No m’agrades gens ni mica, que quedi clar. L’única raó per la qual penso ajudar la Frei és perquè no sé dir-li que no, i perquè sé molt bé quins problemes podries portar-nos, si no ens fem càrrec de tu. O sigui que seràs un bon nen i faràs el que et diem. Sense protestar, sense preguntes. Està clar?

—Enrere les urpes, Klaus. Guarda-les per després —el va aturar Freya, coqueta.

Anava amb el barbut, tots dos agafadets de la cintura. Per sort meva, el va deixar anar de seguida i em xiuxiuejà a cau d’orella:

—Queda’t amb Hèctor. Tot anirà bé, t’ho prometo. De seguida torno.

Tan sols una lleu carícia dels llavis contra la galta abans d’anar-se’n de la mà amb el tal Klaus. L’home tigre em va mirar per damunt l’espatlla amb somriure triomfal i cara de “ja t’ho deia” abans de desaparèixer amb la meva noia –si és que mai ho havia estat– per una de les portes laterals.

 

Vaig descobrir ben aviat que Barbablava era l’amfitrió de la festa: el mateix Graf (Comte, en català) de Holstein–Gottorp; Héctor, pels amics. No parlava català; el seu anglès, en canvi, era impecable. Em va acompanyar a la terrassa, guiant-me amb un braç per damunt l’espatlla, mentre es disculpava per aquella festa tan estirada, però és que de tant en tant és agradable, tornar als clàssics, no trobes, liebe? Xerràvem contemplant les llums del barri gòtic mentre enllaçàvem còctels i temes de conversa. Per descomptat, vam parlar de Freya, a qui ell va descriure com “una bona amiga”. Es van conèixer a Formentera, a la casa on ell solia passar llargues temporades per fugir del mal temps londinenc i, de passada, per escriure. Ser escriptor, em va confessar amb una picada d’ull, era per ell una passió més que una professió. Saber que mai li donaria prou diners per viure’n només ho feia millor. “És com tenir la certesa que mai t’hauràs de casar amb el teu amant: tot el foc sense compromisos”, afegí, resseguint la cicatriu de la meva espatlla amb un dit, com si comprovés que havia curat bé.

Les atencions d’Hèctor, tan educades, estaven derivant en un flirteig que m’allunyava cada cop més del meu veritable objectiu: trobar Freya. Vaig redirigir la conversa demanant per Klaus i per la relació que mantenien. Hector em va esguardar amb les celles arrufades, confós, com si per un instant hagués oblidat com m’havia conegut. Un cop es va refer va cridar un cambrer:

—Seria tan amable de demanar a Lucille que li doni la màscara de llop gris que hi ha al guarda-roba, i de portar-me-la? El nostre convidat la necessita.

Quan el cambrer va haver marxat per complir la seva comesa, Hèctor es tombà cap a mi:

—El gris farà joc amb els teus ulls blaus. Quant a Klaus, no te’n facis mala sang: no és ni de bon tros tan ferotge com sembla. Deixa’l rugir de tant en tant i respecta el seu territori; ell s’assegurarà de respectar el teu. És lleial, però si vas de mascle alfa amb ell,  liebes, has begut oli.

El cambrer ja havia tornat, portant una màscara.

—Li agraeixo la velocitat en complir aquest encàrrec. Espero no haver-lo entretingut massa. I ara, que ens podria dur un d’aquests meravellosos còctel signatura? No tinc cap trajo per a tu —es va disculpar amb mi, oblidant el cambrer i lligant-me la màscara sense ni tan sols preguntar —, però si et quedes aquí hauràs de dur això. Són les normes.

Espera, espera.

—No t’ofenguis —vaig interrompre, apartant-li les mans —però no cal ser un geni per entendre de què va aquesta festa, i jo sóc un paio normal, tranquilet, un pare de família que el més arriscat que he fet en ma vida és divorciar-me i traslladar-me a la Barceloneta. A mi aquestes coses de... grup, i de... de swingers, no em fan el pes. Ho respecto, és clar, a cadascú amb els seus gustos. Però no és per a mi.

—Potser m’he perdut alguna cosa, doncs? —demanà, divertit—. Es pot saber què carai hi fas, llavors, a la  meva festa? No recordo haver-te convidat.

És el que m’agradaria saber a mi, vaig estar a punt de respondre, què carai hi faig aquí, emmascarant i tontejant amb l’home pop. Però vaig callar a temps, perquè sabia que Hèctor tenia raó. Perquè havia arribat fins allà campant darrere Freya, de la mateixa manera que m’havia endinsat amb ella al cor del bosc, tal i com la seguiria allà on fes falta. A casa d’Hèctor a Formentera, si ella m’ho demanés; al catau del tigre víking. Si ni tan sols a base de queixalades havia aconseguit que me’n allunyés.

Vaig acotar el cap, avergonyit.

Héctor em va tornar a agafar per les espatlles, rient:

—La Frei té raó: a sobre de guapo, ets encantador. I bon paio, a més. És impossible no agafar-te afecte. Anem —va afegir, duent-me pel colze —. Vull presentar-te algú.

Vam deixar enrere la terrassa i la nit estiuenca per endinsar-nos en una enorme galeria vidrada, una meravella de cristall i acer que cobria un jardí tropical, curull d’arbres, lianes i falgueres. Al bell mig hi havia una piscina climatitzada i fumejant que li devia haver costat una fortuna només amb permisos i reforçaments. L’aire humit era més càlid que a la terrassa, i molt més que a l’interior refrigerat del loft. Als qui es trobaven allà, tanmateix, no els semblava molestar l’augment de temperatura, ja que es trobaven en banyador, roba interior o directament a pèl. Això sí: cap ni un, ni tan sols els que ja eren a l’aigua, s’havia tret les màscares. De fet, les portaven amb tanta naturalitat que semblava com si s’haguessin fos amb la cara de manera semblant com els seus propietaris es fonien els uns amb els altres. L’olor de sexe i jungla ratificava que ens trobàvem a la zona humida de la festa.

Volia preguntar Hèctor per què m’havia portat allà dins, però els còctels devien haver-me pujat al cap; o potser era la febre, que havia tornat esperonada per la calor. En tot cas, ja no era capaç de parlar. Li vaig llançar una mirada interrogant mentre tractava de mantenir l’equilibri recolzant-me en el tronc d’una palmera. Hèctor, impecable en el seu trajo de tres peces malgrat la calor, va ignorar les meves súpliques silencioses i es va apropar a un arbre de tronc formidable, potser una sequoia, si és que allò era possible, i en va sotjar la copa. Finalment emeté un xiulet agut i sibilant. El repetí un parell de cops més fins que es va despenjar entre el fullam, al més pur estil del Circ del Sol, una asiàtica en trikini amb màscara de serp. De seguida hi vaig reconèixer la dona oriental que havia marxat amb Klaus la nit de l’Eclipse.

—Liebes, et presento a Eva, una bona amiga. Eva, aquest és Marc; és nou i està una mica perdut. Te’n pots fer càrrec, preciosa? Ha vingut amb Freya: sé que t’agradarà.

Hèctor va acaronar el pòmul prominent de l’acròbata, em va esbullar els cabells i va marxar tranquil·lament, travessant l’hivernacle cap a la sala d’estar, que semblava ser el seu hàbitat natural, mentre agafava al vol un d’aquells còctels que circulaven sense parar.

 

O sigui que aquí estic. Tampoc és que m’hagi aclarit res, revisar els esdeveniments de les darreres hores. Però cada cop se me’n fot més el que passa i per què. Eva em xiuxiueja, hipnòtica, tot allò que vull sentir: paraules d’admiració i desig que actuen com un bàlsam després dels anys de menyspreu de Marga, després d’estavellar-me contra la fredor de Freya. Cada cop tinc més calor, la febre se m’aguditza i la pell em cou a fiblades. Però això no és res, perquè Eva, o com es digui en realitat, m’ha tret tota la roba amb moviments de prestidigitador i m’ha deixat en calçotets. S’enrosca sobre meu: frega el meu pit amb l’avantbraç, m’acaricia l’orella amb els dits, em fa pessigolles amb la punta de la llengua a la clavícula i, en una demostració de contorsionisme, abasta la meva esquena amb l’altre braç mentre entortolliga una cama al voltant de la meva cuixa. La seva pell, suau i untuosa, gairebé no pot distingir-se de la licra del banyador. Malgrat tot, trobo que el trikini em destorba, més que res perquè no em deixa arribar al que hi ha sota. Mentre la seva cama –o la mà, el que coi sigui– continua enfilant-se cuixa amunt i s’introdueix pel camal dels calçotets, jo li trec el vestit de bany per descobrir que és tan professional per dins com ho sembla per fora. Li amanyago els pits de cirurgià car, li pessigo els mugrons foscos. La seva pell daurada llueix de forma estranya, com si el patró d’escates del banyador s’hagués desfet damunt del cos.

Aviam si m’hauran ficat alguna cosa a la copa.

Tot i que, a hores d’ara, tot em sembla bé. Ni tan sols m’immuto quan me n’adono que els trets de la seva màscara s’han fos amb els del rostre, que ara té dos escletxes enlloc del nas, ulls ametllats i somriure punxegut, sense llavis. O que la cascada negra de cabell s’hagi fusionat amb l’esquena, convertint-se en un dors negre amb bandes verdes, més fosc que el ventre. Continua prement el meu cos, com a bona pitó, i jo aconsegueixo alliberar una mà per a acariciar la pell llisa, impol·luta, de la vulva. Sospira, basculant el maluc cap endavant per engolir els meus dits cap al seu interior càlid, bategant, i comença a enroscar al voltant del meu penis el que té tota la pinta de ser una cua de serp que ressegueix també els testicles, embolcallant-los en un moviment pendular, acariciant l’entrecuix sencer en ondulacions que no imaginava possibles.

Estic a punt d’escórrer-me.

Però no.

Perquè tot comença a canviar al meu voltant. Tal i com va passar a la moto de camí cap aquí, però amb molta més intensitat. Els llums son tan potents que necessito entretancar els ulls. Els sons augmenten i semblen sortir de cada racó: murmuris i batre d’ales als arbres, xipolleig a la piscina, renills al fons i, per l’entrada que mena a la sala, puc distingir converses banals mesclades amb rugits, refilets, brunzits, i la música lounge que ho acompanya tot.

Sóc al bell mig del Jardí de l’Edèn; o dins el Jardí de les Delícies del Bosco. Tot depèn de com acabi la cosa.

Acaba de sobte.

Eva interromp el seu massatge i s’aparta de mi, crispada com una cobra en posició d’atac: ell coll eixamplat i còncau, els ulls amb prou feines una escletxa, la llengua bífida i agitada, la boca entreoberta d’on surt un xiulet amb ecos de rialla.

M’abraono sobre ella amb tota la força dels meus quarters posteriors, grunyint de frustració. Agafar una serp no pot ser tan difícil. Se m’escapa, tanmateix: llisca en espiral arbre amunt i desapareix entre el fullam. Tan sols em queda esgarrapar l’escorça i glapir mentre queixalo l’aire.

Només llavors me n’adono del què sóc.

Comprenc que no era el meu entorn el que canviava. Eva no ha estat la única en transformar-se: també jo he adquirit pelatge, ullals, cua i sentits de llop. I estic més calent que mai.

Troto cap a la sala, ensumant entre cames i peülles, cercant un rastre. Per fi: olor de terra mullada, de fusta i mel. Amb el musell fregant el parquet, encalço un senyal cada cop més intens fins a topar amb uns botins de cuir , uns panxells nus i esvelts.

No anava vestida així, abans. Però l’olfacte no falla: és ella.

Ensumo la vessant interior de les seves cuixes i alço els ulls. Encara duu la màscara, però ara va maquillada i s’ha posat un vestit arrapat. Podria enganyar-me a mi mateix, pensar que ha estat tota aquesta estona canviant-se de roba i arreglant-se; però sota l’olor de sabó i aigua encara hi ha traces de femella en zel i de mascle, un que no sóc jo.

Se m’eriça el pèl del llom i emeto un gruny ronc.

Freya s’ajup, somrient, i em grata rere les orelles mentre m’explica, dolça:

—Havia de ser així, creu-me. Jo ja havia començat a canviar, i necessitava aturar el procés abans que t’espantessis i sortissis corrent, perdut per la ciutat en la teva primera transformació. Aquestes coses sempre acaben malament. Molt millor així, oi? I estàs tan guapo amb aquest pelatge gris! Si sabessis quant de temps fa que espero trobar algú com jo... algú com tu.

Riu i m’acaricia el flanc, gairebé endinsant el meu morro dins un escot que fa olor de fruita madura i de carn tendra. Em sembla sentir com li canvia la veu, que s’enronqueix; la seva olor també s’intensifica, com si estigués feta de cuir.

—Vine —mormola—, no perdem més temps.

L’encalço per unes escales estretes i mal il·luminades que ella enfila ja de quatre grapes, amb la cua tibant i l’anus contret. L’enxampo quan arribem al terrat de tova càlida on nomes hi som ella, jo i la lluna. Em capbusso en l’aroma de mesc del seu sexe i en paladejo cadascun dels seus sucs mentre ella intenta treure’s el vestit amb mans encongides en arpes maldestres. Li arrenco amb les dents, d’una sola estrebada, i la cavalco, apregonant en el paisatge relliscós del seu interior. Ella es rosega la pota, ofegant un udol, i arqueja el ventre per tal que li pugui llepar els sis mugrons rosats amb la meva llengua flexible i sorprenentment sensitiva. Fa tanta olor de femella en zel que se m’enterboleix la vista.

Gemega un altra vegada, ondula, gruny i comprenc que alguna cosa no funciona. Em deturo en sec, inclinant el cap de costat en interrogació. Ella aprofita per giravoltar amb un cop de llom i caure sobre les quatre potes. Recula fins encaixar-se contra els meus quarters posteriors. Jo abraço la delicadesa de la seva cintura amb les potes davanteres, li mossego el pelatge argentat del clatell i la penetro. Freya udola de plaer i jo, per fi seu, per fi lliure, em perdo en un èxtasi encegador, una onada de goig que sembla abastar la lluna.

Diuen que a Barcelona encara queden llops.