FINIT

─Que té fi, cinc lletres... ─ Ricardo va murmurar per a si mateix mentre rosegava el bolígraf observant la pàgina de mots encreuats del diari.

Plink! Plink!

Algú va entrar a la botiga, el dringar de les filigranes xineses de sobre de la porta van sonar durant uns segons i després el silenci. Però ningú va arribar on era ell.

Va aixecar la vista i allà estava el tipus, enmig de passadís de productes de neteja, alt i prim, vestit amb xancletes, pantalons curts vells i una jaqueta curta gastada i bruta amb caputxa. Semblava un drogoaddicte, i anava mirant nerviós entre els prestatges, buscant alguna cosa i mirant-lo dissimuladament.

Ricardo es va aixecar de la cadira i el va observar detingudament:

El tipus suava copiosament, i això que l'aire condicionat estava a tota potència.

─Vol alguna cosa? - Va preguntar Ricardo mentre aquell home, ocult darrere d'una pila de paquets de paper higiènic li feia gestos amb la mà que no necessitava res.

─¿Què busca?

El tipus va seguir sense fer-li cas, i va continuar mirant pel passadís, fins arribar a la fi de la botiga, després es va girar i es va acostar al taulell a tota velocitat, semblava alienat.

Ricardo va acariciar el bat de beisbol que tenia ocult sota la caixa registradora.

─¿Què et passa amic? Què necessites?

L'home es va treure un mocador dels pantalons i va començar a assecar-se la cara mentre mirava darrera del taulell, a la porta del magatzem, mentre es passava la llengua compulsivament per uns llavis plens de ferides i butllofes:

─ On és la meva dona?

─ Què? - Ricardo el va mirar amb cara de estranyat ─ De què parles?

─La meva dona, on és? – Al parlar, projectils de saliva sortien acomiadats en totes direccions de la seva boca. Aquell subjecte estava acabat, ulls vermells i injectats en sang, pell groga, ulleres horribles. Un drogoaddicte en tota regla.

─ ¿Quina dona? - Ricardo estava al·lucinat.

─La meva dona ha entrat aquí fa deu minuts... On és?

Ricardo el va assenyalar amb fúria:

─ Tu ets l'única persona que ha entrat des de fa més d'una hora, no hi ha ningú...

─¡I una merda! - LUCIA! - El tipus va cridar en direcció a la porta del magatzem ─ em sents?

Ricardo va començar a alarmar-se, Qui era aquest boig?

─¿Què fas? No hi ha ningú! No ha entrat ningú. - Ricardo va assenyalar al seu voltant, la botiga, completament buida.

─¡UNA MERDA!

L'home va tractar de saltar sobre el taulell, i Ricardo li va haver d'empènyer violentament, tirant-lo de nou a l'altre costat. L'estrany va caure sobre un munt de caixes de detergent apilades que es van enfonsar com un castell de cartes. El tipus es va quedar allà, entre les caixes mirant al Ricardo, fixament.

Aquest va aprofitar el moment per treure el bat de beisbol.

─Mira amic ─ Li va assenyalar la porta amb el bat ─ no vull problemes, Em sents? Si estàs de l’olla és el teu puto problema. Aquí no hi ha ningú, ni et donaré un euro, així que agafes i marxes. M'entens?

─La tens aquí tancada! - El tipus, mirava fixament la porta del magatzem, totalment descompost. Parlava amb ràbia i semblava fora de si.

I de sobte es va posar a plorar.

─ ¡LUCIA! - Va cridar.

─ Deixa de cridar d'una vegada i fot el camp de la meva botiga! - Ricardo va aixecar el bat en gest amenaçador.

El tipus xarrupant llàgrimes i mocs va començar a aixecar-se lentament mentre Ricardo agafava el seu mòbil i l'hi ensenyava, amenaçant:

─ Si no marxes ara mateix truco a la policia, i veuràs on dorms avui...

L'home va fer un gest amb les mans, indicant al Ricardo que s'aturés, semblava que estava entrant en raó. Es va netejar els mocs i les llàgrimes amb la màniga de la jaqueta curta, i posant-se dret, es va allunyar un parell de metres d’ell, que seguia amenaçant-lo amb el bat en una mà i el mòbil a l'altra.

El tipus li va observar fixament, i va assenyalar després Ricardo:

─¿Què hi ha aquí?

─¿A tu que collons t'importa? Si no te'n vas, trucaré a la poli.

─Només vull saber que tens aquí dins. La meva dona...

─La teva dona no ha entrat aquí, llunàtic - Ricardo va començar a cridar també. Es va adonar que estava perdent els papers i va tornar de nou a un to de veu més normal ─ no hi ha ningú, només estic jo, i no l'he vista. Això és un puto magatzem! – Va dir assenyalant la porta darrera seu.

─Mira col·lega, obre aquesta porta. Entro a mirar i me’n vaig...

─Ni tan sols portes anell.

─¿Què?

Ricardo li mirava la mà amb la qual el tipus assenyalava la porta:

─Ni tan sols portes anell, no estàs casat...

─¿Què dius? - El tipus semblava contrariat - Quan dic la meva dona... No em refereixo a estar cassat... és la meva... núvia. La meva dona! Simplement.

─Clar que si - Ricardo va endurir el to de veu - I només vols entrar al magatzem amb mi... No? I qui em diu que no em trauràs una navalla o una pistola quan entrem? Eh?

─No... No em mouré d'aquí si obres la porta. D’acord?

Ricardo va aspirar profundament, durant uns segons es van quedar els dos observant-se, en silenci. Finalment, Ricardo sense deixar de mirar fixament el tipus, va obrir la porta del magatzem, i va encendre la llum d'un fluorescent que va banyar una mena de cambra enorme, de la què sortia soroll de maquinària, i es veien piles de productes embalats a banda i banda. Al centre no hi havia res.

─¿Ves? No hi ha ningú!

─ Em cago en la puta! - El tipus va fer el gest de passar a l'altre costat de taulell, però Ricardo va tornar a amenaçar-lo amb el bat. L'estrany estava contrariat i fora de si, finalment va començar a buscar alguna cosa frenèticament, dins de les butxaques dels seus pantalons.

A Ricardo se li va assecar la boca de cop al veure la brillantor de la fulla d'un cúter.

Plink! Plink!

La porta.

Uniforme blau entre les prestatgeries.

─Hola?

─Hola! Vingui ràpid! Té un ganivet! - Va cridar Ricardo.

Ricardo va veure com l'estrany tirava el cúter sota unes prestatgeries.

El policia va arribar fins a la zona de taulell, amb la pistola a la mà, però sense aixecar-la.

─ Ens ha cridat l'amo de la gelateria d'aquí al costat, ha escoltat crits...

Ricardo sospirant alleujat va deixar el bat sobre el taulell:

─Aquest ionqui em volia atracar. M'ha amenaçat amb un cúter, al escoltar-lo entrar l'ha tirat sota la prestatgeria.

El policia no es va moure, va mirar fixament al tipus:

─¿Es cert? On?

El tipus suava copiosament:

─Lucía... La meva... Jo...

Ricardo assenyalava les prestatgeries al policia, que mirava fixament l'estrany:

─ L’ha tirat allà sota, segur.

El policia es va acostar al tipus:

─Donat la volta i posa les mans a l'esquena... No em donis problemes, estem?

─ Jo ... Jo ... Lucía...

El tipus va quedar emmanillat ràpidament, mentre el policia li registrava la roba.

Plink! Plink!

Un altre uniforme entre les prestatgeries:

─¿Què passa?

─Aquest, que anava a robar... Té un cúter...

─¿Benet?

El tipus es va girar i va mirar sorprès el policia que acabava d'entrar:

─Ernest... Jo no he fet res...

─¿El coneixes? - L'altre policia semblava contrariat.

─Si, és el Benet, de Parcs i Jardins, esmorzem al mateix bar sota de casa meva. ─ Va assenyalar al seu company que guardés l'arma, i aquest ho va fer immediatament i es va creuar de braços amb gest contrariat ─ és una mica... ja saps... especial ─ Es va tocar el cap dissimuladament, però Benet va captar el missatge.

─Soc d’espectre autista. ─ Va dir amb tota la dignitat que va poder ─ No té res de dolent. Lucía sempre diu que tenir-lo o no tenir-lo és el mateix, només que... Cada persona té la seva pròpia forma d'entendre unes coses o unes altres.

─Jo no he dit que tinguis res de dolent Benet. - El policia semblava avergonyit del gest que havia fet al seu company.

─Ernest, jo no he fet res. – Benet s'estrenyia les mans amb força l'una contra l'altra en un gest que semblava suplicar a el policia.

─Tranquil Benet. - Va mirar al seu company ─ Deixa'l anar.

─Te un ganivet - Ricardo semblava al·lucinar amb la seqüència ─ M'ha amenaçat, I el deixeu anar?

─Es un cúter o un ganivet? - Va preguntar l'altre policia.

─Un cúter - va reconèixer Ricardo en to sec. - Però un cúter és igual de perillós que un ganivet...

─ On està Lucía? - Mentre el seu company li treia les esposes Ernest es va situar davant de Benet i li va posar una mà a l'espatlla en to amistós.

─La té ell... ─ Va assenyalar a Ricardo. ─ Allà dins - Va assenyalar el magatzem.

─¿Què? JO NO TINC A NINGÚ... ─ Ricardo semblava cada vegada més nerviós i fora de si, es va assecar la suor del front amb la camisa ─ Aquest tio és un boig, ha entrat cridant, m'ha amenaçat amb un cúter...

─Es de parcs i jardins... En el seu treball és normal portar un cúter. - Ernest parlava amb calma i tranquil·litat.

─¿I és normal que m’amenaci?

Ernest va mirar el bat de beisbol, a sobre de la taula, i va tornar a mirar a l’Ernest, que va baixar el cap una mica.

─¿Qui és Lucía? - L'altre policia no entenia res.

─Es la monitora de Benet, està al seu càrrec - Ernest es va girar cap a Ricardo per mirar la seva reacció al dir-ho.

-I ens anem a casar. - Va dir Benet amb un enorme somriure - Li he regalat un anell que m'he trobat aquest matí al parc de la Ciutadella. Un super guapo. I li he demanat que es casi amb mi, ella m'ha dit que s'ho pensarà, però s'ha posat l'anell. Això és que sí?

Ernest va somriure a Benet, i li va donar un parell de copets amistosos a l'espatlla mentre mirava al botiguer:

- Li importa si pego una ullada dins... Només perquè es calmi... Ja sap... ─ Ernest mantenia distretament la mà sobre la cartutxera.

─Això és de bojos... ─ Ricardo li va fer un gest a Ernest perquè passés a l'altre costat del taulell, l'altre policia es va quedar amb Benet on eren.

El magatzem era un enorme cambra sense finestres, a banda i banda hi havia prestatgeries plenes de productes que acumulaven pols per tot arreu, al rere fons, diversos frigorífics. Feia olor molt forta a amoníac i desinfectant. I a una altra cosa que Ernesto no va saber identificar.

─Quina calor fa aquí dins no?

─Es per les màquines... I com no hi ha finestra...

─Clar.

El policia mirava entre els prestatges, al final del magatzem hi havia una enorme lona negra cobrint alguna cosa, gran i prominent, de sota de la lona es filtrava un bassal, d'alguna cosa negra i espessa.

Feia olor a això. A sang.

El policia es va agafar a l'arma sense desenfundar i va assenyalar la lona:

─¿Què és això? ¡Destapa!

─Be jo... Ricardo semblava nerviós. ─ Miri, no es posi nerviós, d’acord? És que... Bé...

Ricardo es va acostar a la lona i la va destapar.

Els ulls morts de l'anyell semblaven mirar a el sostre, la seva llengua penjava rígida de costat, en una ganyota donant a la cara un gest estrany.

El cos gotejava sang sobre el terra.

─Ha de venir el carnisser a les dotze a desfer-lo, es per una barbacoa amb la família, el vaig comprar sencer. L'he tret perquè es vagi descongelant i no estigui tan dur... Ja sé que deixar-lo al terra no és molt salubre, però no es per vendre, es meu...

Ernest va relaxar la pressió sobre l'arma mentre sospirava alleujat:

─Be, d'acord, anem a... ─ I llavors va veure el congelador medi obert, i la mà.

-Portava un anell. I jo el volia. - Va murmurar el botiguer abans de tapar-li la boca.

***

L'altre policia va mirar l'hora:

─¿Ernest? - Va dir en direcció a la porta del magatzem.

No hi va haver resposta.

─Finit...

─¿Què? - Es va girar cap a Benet que mirava el diari.

─ Que té fi, cinc lletres... Finit. – Benet assenyalava els mots encreuats del diari.

─Ah, d'acord.