MEMÒRIA 2.0

És un camí llarg i estret que no surt als mapes. A banda i banda, se succeeixen els camps sembrats amb algun cereal que desconeixen. Cada planta arrelada al lloc que li correspon crea una il·lusió: Sembla que si es mou la primera, es desencadena l’efecte dòmino fins a arribar a l’última. Caminen, com sempre, agafats de la mà.

Des del primer dia que es van veure a la llar d’infants que se’ls va disparar aquell intangible. L’adolescència els va distanciar, de manera totalment justificada, per provar el nèctar d’altres flors. Tot i això, ben aviat les experiències i la vida els van unir com la patata i la mongeta tendra agermanades en un mateix plat. Precisament, aquesta flonja menja és el que han menjat abans de fer la caminada diària de després de sopar. Les seves dents gastades i sensibles per l’edat avançada agraeixen la textura suau de les hortalisses bullides.

—La feinada que devia ser aixecar aquest mur… —especula la Zoe passant la mà pel mur de pedra seca que ressegueix el camí ral.

—Moltíssima —respon en Néstor—, aquesta gent sí que en sabia, pensa que aquestes parets estan fetes amb roques encaixades, sense ciment ni res.

La Zoe assenteix davant les explicacions d’en Néstor. Sempre ha sigut un home guiat per la curiositat. A part de la necessitat contínua d’informar-se de tot, destaca també per caminar amb els peus mirant cap a fora, característica encara més agreujada per l’edat avançada. En canvi, la Zoe és com una medusa que es deixa portar pels corrents marins. Les sensacions instantànies governen les seves accions. Del seu físic cal esmentar-ne que, durant molts anys, s’ha tret un bon sobresou fent de model de mans. La parella gira la mirada cap a l’altre costat. El cric-cric dels grills ocupa el rang de freqüències idoni perquè el zumzeig del tractor que feineja a uns dos-cents metres provoqui un so hipnòtic.

—Ja gairebé hi som, m’han dit que és la millor posta de sol del país —instrueix com sempre en Néstor.

El tram final fa una lleugera pujada i els esvorancs del camí dificulten les passes de les articulacions oxidades de la parella d’ancians. Malgrat això, alguna cosa els diu que el que veuran al final del corriol costerut és la prova que els miracles existeixen. A mesura que s’acosten al mirador natural, la salaó del mar i el repiqueig de les onades prenen el protagonisme.

Arriben i s’asseuen en un dels bancs. Sols.

Davant seu apareix l’horitzó que va inventar els colors. Les línies divisòries que la natura ha dibuixat amb l’ajuda d’escaire i cartabó. Res és més precís. El sol ja marxa deixant els rastres d’unes tonalitats càlides indescriptibles. La mà d’en Néstor se situa reposant a damunt de la cuixa de la Zoe. Un sentiment indesxifrable s’apodera d’ella. És la primera vegada que observen la veritable màgia des de tan a la vora. Alguna cosa els diu que no es cansaran mai d’aquesta estampa incomparable.

 

* * *

 

—Para de remenar això! Encara et diran alguna cosa! —prega la Zoe a en Néstor.

Des que els senyals acústics i lluminosos han ordenat l’obligatorietat de posar-se el cinturó de seguretat per l’aterratge imminent, que en Néstor apaivaga el nerviosisme arrencant i enganxant compulsivament la veta de velcro de la funda de la línia de seients del seu davant.

La jove parella d’enamorats està acostumada als viatges que inclouen vols. Igualment, ell mai s’acostuma del tot a navegar pels aires. Ho justifica racionalment emparant-se en el fet que l’evolució natural no ha obsequiat l’espècie humana amb cap parell d’ales lleugeres i, per tant, la seva por està totalment justificada. Ella sempre el rebat amb la baixa sinistralitat dels trajectes aeris i el convida a observar les meravelloses vistes que ofereixen els avions des de l’aire. Ell, sempre ocupant el seient del passadís central, no pot evitar imaginar-se que l’aeronau s’estavellarà contra la pista d’aterratge provocant una explosió colossal. L’única cosa irracional que el consola és que en cas de ser així, podrà morir al costat de la seva estimada Zoe. Qui diu que el romanticisme extrem està extint?

Però avui, no serà.

Quatre sotracs i les rodes ja frenen sobre la superfície asfaltada del menut aeroport de l’illa paradisíaca on passaran les vacances. Fa quatre anys que viuen junts, i cada any procuren fer un mínim de tres escapades, inclòs un viatge llarg. Els més envelats i frisats s’aixequen i surten de l’avió tan ràpidament com poden, la parella sempre s’espera i els observa amb condescendència. Finalment, prenen l’equipatge de mà i es dirigeixen a la sortida. El comandant i l’hostessa més veterana saluden a tothom amb un riure forçós i impostat sota clàusula contractual. Abandonen l’habitacle per entomar les escales acoblades a l’aeronau, un autobús els espera.

El vehicle arriba fins a l’estació terminal, una nena de cabell curt no ha parat de dir-li als que semblen els seus pares que té ganes de fer pipí. Altres també tenen les mateixes ganes que la criatura d’anar al lavabo, però és en tot cas la mainada l’única capaç d’expressar els seus desitjos i emocions amb sinceritat i espontaneïtat. Després d’esperar uns minuts, recuperen la resta del seu equipatge de la cinta transportadora circular i surten la zona d’arribades. La terminal és petita, però ben equipada. Mentre es posen a la cua per comprar alguna cosa de menjar, planifiquen els passos a seguir. Ben mirat, és en Néstor qui pretén guiar l’expedició per l’illa. La Zoe, com sempre, es deixarà portar intentant captar l’essència de cada fotograma que li ofereixin els seus ulls. Mengen unes xocolatines amb aromes cítrics i beuen aigua embotellada. Just abans de sortir per la porta giratòria, una senyora s’interposa en el seu camí.

—Benvinguts! Han tingut un vol agradable?

—Sí, gràcies —contesta la Zoe innocent.

La dona té uns quaranta anys. Pel pentinat, el vestit i la carpeta que porta, en Néstor fa emergir el prejudici següent: «venedora d’alguna merda amb problemes d’alcoholisme i fracassada en l’àmbit sentimental que cobra un sou base ridícul». La Zoe s’atura amb la bona intenció d’escoltar-la. Ell fa veure que té pressa, però també se sent encuriosit.

—Veniu de vacances?

—Sí, estarem deu dies —respon la Zoe.

—És la vostra primera vegada a l’illa?

—Sí —pronuncien la resposta els dos alhora i aquesta fotesa genera el somriure enamoradís dels tres membres de la conversa.

—Us agraden les xarxes socials? En sou usuaris? —pregunta la dona a raig.

—Ui, això és cosa teva, Néstor —notifica la Zoe agafant al seu company pel braç amb cura per introduir-lo físicament al diàleg.

—Ehem… Sí —afirma ell—. Intento estar al dia de totes les novetats i soc bastant actiu, m’agrada compartir el que m’agrada i penjar fotos.

—Genial, Néstor! —contesta la dona que ja ha esbrinat com es diu un dels protagonistes—. I tu? No les fas servir? Perdona, et deies?

—Em dic Zoe, jo no massa la veritat. Tinc compte en algunes, però les faig servir molt poc.

La senyora mira per sobre els fulls que reposen sostinguts a la carpeta que aguanta, i dispara l’oferiment:

—Us vull fer una proposta. Em dic Laura Meredith i soc una de les responsables de l’empresa emergent WNAT, Worldwide Neurogenetic Advanced Tools. La nostra start-up es dedica al desenvolupament d’aplicacions que ajuden a millorar i potenciar les capacitats cognitives. Som un dels grups empresarials emergents més ben valorats a escala internacional.

La Zoe i en Néstor cauen de quatre potes a la xarxa de pesca de la Laura.

—Fa dies que estic a l’illa buscant a joves com vosaltres per a fer una prova pilot. Quan us he vist, m’ha semblat de seguida que el vostre perfil és idoni, continuo?

—Ara no ens deixaràs així —respon en Néstor amb impaciència.

—D’acord —la senyora domina l’art de la persuasió—, us en faig cinc cèntims: el meu grup ha creat l’aplicació Neurotrip, aquest programa funciona com una xarxa social convencional i consisteix a compartir les imatges que més us agradin del vostre dia a dia. El més destacable és que a través de la tecnologia CRISPR, us ajudarem a conservar i potenciar la vostra memòria.

—La tecnologia què? —interromp la Zoe.

—CRISPR és un mètode de la biologia molecular capaç de modificar l’ADN.

—Ui, ui, ui… Això sembla xungo —en Néstor comença a fer-se enrere.

—Estem en l’última fase abans d’introduir el producte al mercat, ja som vora un miler d’usuaris a la xarxa Neurotrip i us asseguro que el software és estable. L’únic que heu de fer és instal·lar-vos l’aplicació, crear-vos un usuari per a cadascú o compartit, com vosaltres vulgueu, i deixar que us injecti aquest component. És una punxadeta al dit de no res, He! He! He!

La Laura Meredith els mostra dos petits dispositius inoculadors d’aparença inofensiva. La Zoe sembla estar totalment disposada a transformar-se en una rata de laboratori, però en Néstor no està convençut. La responsable de l’empresa WNAT destapa l’as que duu guardat a la màniga:

—Entre els usuaris que proveu Neurotrip a l’illa, regalarem una volta al món per a dues persones amb tot inclòs! Qui generi el contingut a la xarxa que més ens agradi, rebrà el premi!

L’anunci del regal suculent sumat a l’esperit competitiu d’en Néstor, fan que la parella accepti la proposició. Els tràmits són àgils: signatura de la documentació sense llegir-se-la, descàrrega de l’aplicació als seus mòbils, creació d’un compte d’usuari per a cadascú, i una lleu punxada a la punta del dit índex que els fa sorgir una minsa i solitària gota de sang, eficaçment absorbida per una tireta amb el logotip de l’empresa que els posa la Laura amb actitud d’infermera. S’acomiada de la parella fent-los dos petons i desitjant-los tota la felicitat possible durant la seva estada a l’illa. La parella surt contenta de l’aeroport on una filera de taxis sempre espera. Encara no són conscients que s’han tirat de cap a la piscina, sense haver mirat abans si hi havia aigua.

 

* * *

 

Abans d’arribar a la recepció de l’hotel que tenen reservat, en Néstor ja aprofita per a compartir un petit vídeo gravat des de la finestra del taxi. El mar clavat al fons del paisatge juga amb els raigs de sol modelant uns cristalls invisibles. Al seu primer post de Neurotrip aplica un filtre dels que ofereix l’aplicació, i l’acompanya amb les etiquetes: #summerlove #sun. Per ara, la Zoe encara no ha remenat els menús del programa, només té ganes de mirar els que el restaurant de l’hotel té a disposició pels clients. Malgrat això, valora i encoratja la capacitat creativa del seu company.

—Espera! Espera! Espera! —demana en Néstor frenant-la—. Espera un segon si us plau, que la llum no m’agrada des d’aquí.

—Li has fet deu fotos a la paella! Quan ens la mengem, ja estarà covada!

—Aquesta és bona… —afirma en Néstor fent-se el suec i remenant el mòbil amb l’habilitat de trenta-set gamers.

La Zoe s’omple el plat i nota que la temperatura de l’arròs ja no és la més adequada per a acontentar el seu paladar.

—Reina, la frase aquella d’Aristòtil que em vas dir l’altre dia, com era?

Ella aixeca la mirada del plat i la dirigeix contra la seva parella. Les galtes plenes i inflades de paella de marisc doten al conjunt del seu rostre d’un missatge de fàstic i menyspreu.

—D’acord, ja ho busco… —afirma en Néstor captant la reacció de la Zoe.

«La riquesa consisteix molt més en gaudir que en posseir», en Néstor acompanya aquesta sentència del filòsof clàssic amb l’emoticona d’una gamba vermella. Aquesta vegada no aplica cap filtre i, òbviament, ho anuncia amb orgull amb l’etiqueta #nofilters. La imatge del dinar ja està a punt i la puja a la xarxa Neurotrip.

Passen els primers dies i, de mica en mica, la Zoe es va animant i també comença a compartir algunes coses a la nova xarxa social. No pot seguir el ritme elevat d’en Néstor, però les seves imatges excel·leixen en originalitat i bon gust. Una selfie amb l’estàtua monumental del descobridor de l’illa on ell ensenya la llengua estúpidament com un camaleó borratxo. Els peus i la meitat de les cames estirades damunt de la sorra blanca de la platja. Un reportatge extens sobre tots els punts de vista que ofereix un far antic de l’illa que data d’uns segles enrere. Un petit vídeo de la ruta amb quad. La fotografia final de la ruta de senderisme pel volcà inactiu. La captura celestial de la copa de vi que mira al mar des de la terrassa de la guingueta més top.

Ens situem al cap vespre del sisè dia.

Un dels recepcionistes de l’hotel els ha comentat que sens dubte no es poden perdre la millor posta de sol que ofereix l’orografia de l’illa. Després d’estudiar-se les indicacions del noi, es preparen un parell d’entrepans de tonyina i surten cap a l’indret. La passejada és per una ruta estreta rodejada per camps de sègol, uns murs fets de pedra delimiten la majoria de conreus.

—La feinada que devia ser aixecar aquest mur… —especula la Zoe passant la mà pel mur de pedra seca que ressegueix el camí ral.

—Moltíssima —respon en Néstor—, aquesta gent sí que en sabia, pensa que aquestes parets estan fetes amb roques encaixades, sense ciment ni res.

S’asseuen en un dels bancs del mirador i es capbussen de ple a la majestuositat del sol apagant-se sota el mar. És una torxa circular que es fica a l’aigua a càmera lenta. Com que deu estar freda, s’hi fica a poc a poc per acostumar-se al vertiginós canvi de temperatura. En Néstor, amb el mòbil a la mà, dispara fotografies sense parar. Sembla que intenti dictar-li al sol la mena de postures que ha de fer. Ara li demana un somriure, ara una rialla informal i, finalment, un rostre passional. Ja gairebé és fosc i unes gavines s’escridassen volant pel penya-segat.

—No penses compartir cap foto ni res, reina? —demana en Néstor mentre ell retoca la tercera imatge que pujarà a la xarxa social.

—Ai, no —respon ella immersa en una ataràxia—. Em fa mandra i estic tan bé ara…

Aquestes últimes paraules de la Zoe van farcides amb unes carícies a la cara del seu enamorat. Aquest, s’oblida del món que l’envolta, i li correspon el gest amb un petó salivós d’amor etern.

 

* * *

 

L’endemà el clima convida a fer alguna activitat a l’aire lliure. El sol implacable amb un cel que s’ha oblidat de desplegar els núvols, els porten a passar tot el dia a la platja. Hi ha res millor que arrebossar-se hores i hores amb sorra per portar-la incrustada al cos de manera que s’introdueixi per tots els forats? O que uns nens, fills de pares insolents, aixafin la migdiada amb aquelles corredisses arran de cara? I la picabaralla contra el guiri dels mitjons blancs per a ocupar la millor zona? I la calor asfixiant que res ni ningú pot suportar? I l’aigua freda, bruta, plena d’éssers vius que mosseguen i de plàstics de coses que s’han fet servir? I la recremada vermellosa que els litres de crema solar no podran curar, i que amb tota probabilitat, és ja el preludi d’un càncer a la pell?

El dia ha anat com una seda. Arriben a l’hotel, es dutxen i fan un berenar-sopar.

Néstor: Tres publicacions.

Zoe: Una publicació.

Surten per les portes automàtiques de l’hotel.

—I si ens acostem fins a la posta de sol que ens va recomanar el de la recepció? —proposa la Zoe.

—Com?

—Sí. La que el noi de la recepció ens va dir que no ens podíem perdre de cap manera.

—He! He! He! Estàs fotent conya, no?

—Què t’empatolles? —repregunta la Zoe amb certa confusió.

En Néstor frena la passejada i se situa davant de la Zoe com si s’hagués convertit en un cranc que només pot anar marxa enrere.

—Reina, vam anar-hi ahir…

—Com que vam anar-hi ahir?

—Sí, vam anar-hi caminant, vam seure a un banc i vam veure la posta de sol mentre ens menjàvem uns entrepans —ell comença a suar i no pas per la calor infernal del clima illenc—. Estàs fent conya, oi?

—Ai Néstor, no sé…

Ella augmenta la preocupació i s’asseu en un lateral del passeig marítim per on transiten. Es frega les temples amb moviments circulars com si aquest moviment pogués canviar alguna cosa. En Néstor s’ajup al seu costat, li ofereix aigua de l’ampolla que sempre porta.

—Ens ha tocat molt el sol avui, reina… —situa una mà a l’esquena d’ella i inicia un massatge inexpert però devot—. Fem una cosa, agafem unes cerveses i hi tornem. Ben mirat, és un lloc increïble que mai ningú es cansaria de veure.

La Zoe agraeix tots els esforços d’en Néstor per a fer-li desaparèixer aquest deliri. Accepta la proposta de la seva parella, s’aturen al primer comerç que troben, compren unes llaunes, i guiats per la bona memòria d’ell, van cap a la posta de sol.

La llum d’avui és encara més indescriptible que la d’ahir. Cap poeta fora capaç de compondre una lírica prou evocadora per a desxifrar el paisatge que tenen al davant. Ell no perd pistonada i enregistra amb la càmera del mòbil aquest regal únic que els està cedint la natura. Ella gaudeix de la postal de l’entorn amb els cinc sentits.

—La feinada que devia ser aixecar aquest mur… —especula la Zoe passant la mà pel mur de pedra seca que ressegueix el camí ral.

—Moltíssima… —respon amb cert amoïnament en Néstor.

S’asseuen al mateix banc d’ahir encara que la Zoe tingui la sensació que és la primera vegada que hi reposa. No es diuen res. Veuen un veler que fondeja. Està a tanta distància de la costa, que sembla un delicat vaixell de paper que en qualsevol moment pot naufragar. Una ventada de migjorn interpreta la melodia solista de l’ària operística en què s’ha convertit l’escena. En Néstor aprofita el moment encisador i puja un vídeo de la posta de sol a la xarxa Neurotrip acompanyat d’un fragment de la peça «More than words» dels Extreme. Ella l’agafa pel braç i recolza el cap contra la seva espatlla. Afegir qualsevol altra paraula, espatllaria el final d’aquest paràgraf.

 

* * *

 

Obren els ulls a l’habitació de l’hotel sent conscients que les vacances s’estan acabant. El desig de quedar-se aquí per sempre lluita amb el de voler tornar a casa. És la irresoluble ambivalència del viatger modern. Els núvols prims del matí donen permís al sol perquè il·lumini parcialment l’habitació de la parella mentre aquesta es pessigolleja amb amor.

—Bon dia, reina. Has dormit bé?

—Bon dia. Sí, molt. I tu?

—Jo també. No em puc treure del cap la posta de sol d’ahir amb el veler de fons… —deixa anar en Néstor amb tota la intenció del món.

Un silenci de cinc coma quatre segons.

—Com? Quina posta de sol?

La pregunta aparentment inofensiva de la Zoe desencadena el nerviosisme més irreverent.

—De veritat que no recordes ni la passejada fins al penya-segat ni que ens vam asseure al banc ni res?! —en Néstor s’aixeca del llit de cop, però el que de veritat s’aixeca és el volum de la seva veu—. Reina! Els últims dos dies hem fet quasi el mateix!

La Zoe comença a plorar:

—No! No recordo res d’això!

Ella sanglota i li encomana la tremolor a ell.

—Un moment, calmem-nos —en Néstor es torna a estirar i fa la cullereta a la Zoe que està arraulida i atemorida com un nen després d’haver vist L’exorcista d’amagat—, concentra’t i intenta fer memòria, què recordes d’ahir?

Ella demostra que fa cas a les paraules del seu company, frena el plor i tanca els ulls per a demostrar que està esprement les neurones del seu cervell.

—Recordo que vam fer un berenar sopar dels que ens agrada fer els dies que tornem tard de la platja —declara ella com si ho fes davant d’un tribunal que la vol condemnar.

—Genial, ho fas molt bé. Què més?

—Ai, no ho sé. Per molt que m’hi esforci no puc recordar res més, la següent imatge que tinc ja és la de despertar-nos aquí.

En Néstor es queda pensatiu. Està en aquella conjectura del qui no entén res de res, però que, en canvi, necessita exterioritzar just el contrari per tal de no empitjorar la situació.

—Fem una cosa, vestim-nos ràpid i anem a l’hospital.

—No!

—Hem d’anar-hi, reina. El que t’està passant no és normal. Segurament l’hospital de l’illa només està acostumat a les picades de medusa i als comes etílics, però allà ens diran el que hem de fer!

—Ni parlar-ne! —exclama la Zoe reprenent els plors violents i aprensius.

—I què vols que fem?!

—No ho sé!

S’han convertit en dos individus perduts en un bosc espès. La raresa de la situació els manté bloquejada la part racional encarregada de prendre les decisions. L’aixeta de la plorera descontrolada continua durant uns minuts. A en Néstor no se li acut res més.

—Tornem-hi —diu la Zoe amb el convenciment místic que apareix en els moments més complicats.

—Ara?

—No, anem a fer una volta pel mercat i al vespre anem fins al penya-segat per veure la posta de sol d’avui tal com dius que portem fent els últims dos dies.

Ella acaba la proposta amb una carícia al rostre del seu estimat. Es fonen en una abraçada horitzontal. El rebombori del matí no ha torpedinat la resta del dia. Han comprat unes figuretes de fusta del mercat per a la tornada regalar-les als seus pares i germans. Després d’adquirir, amb el regateig pertinent, un parell de barrets de palla, s’han fet una selfie que ràpidament s’han afanyat a compartir els dos als seus respectius comptes d’usuari de la xarxa Neurotrip. Etiquetant-se l’una a l’altre, evidentment. Malgrat la normalitat del dia, no poden evitar pensar en la cita que tenen al capvespre. És com quan es té hora per una colonoscòpia; inevitable pensar en res més.

Fan l’àpat previ de la tarda que tant els agrada format per embotits i un gaspatxo fresquíssim. El sol comença a caure i ha arribat el moment de dirigir-se cap al mirador que tan fervorosament els va recomanar el recepcionista de l’hotel. Fa estona que no es diuen res. Ell es coneix el camí i ella el segueix. Van agafats de la mà en una simbiosi perfecta. Amb la mà que té lliure, en Néstor es mira de reüll el mòbil que duu a la butxaca. Marca només un dos per cent de bateria. Avui l’ambient és sec i xafogós. Fins i tot, sembla que els vents volen respectar la seva intimitat.

—La feinada que devia ser aixecar aquest mur… —especula la Zoe passant la mà pel mur de pedra seca que ressegueix el camí ral.

—Moltíssima… —respon en Néstor amb un somriure i estrenyent amb fermesa la mà de la seva enamorada.

Fan la lleu rampa final i arriben al banc. Aparentment, les onades fan com sempre mantenint la sempiterna trencadissa contra els esculls naturals de la costa. Però no, les d’avui són diferents que les d’ahir i les d’ara seran diferents de les de demà. Ben mirat, cadascuna d’elles es distingeix de la resta. Fins i tot la que sembla idèntica a l’anterior, té una cosa minúscula que la diferencia. Totes batallen per a sobresortir i formar part del record de qui les estigui mirant. Malgrat tot, res ni ningú pot vèncer la magnanimitat del sol fonent-se.

Asseguts al banc, es recolzen l’un a l’altre com dos arbres talats a la vegada que s’ajuden a no caure. En Néstor nota la vibració del seu telèfon a la butxaca. L’aparell indica que s’ha apagat per la falta de bateria. El que no ha canviat ni ho farà mai són els ulls amb què un i altre es miren com si encara es trobessin a la llar d’infants on es van conèixer.

—No fas cap foto per penjar-la? —demana ella.

—No, avui no.