MELODIA NEGRA

L’onada de Bop sacsejava tots els quadres de l’habitació, l’única força que podia igualar el brogit de l’enèrgica trompeta era el tocadiscos de la tauleta de nit. Un seguit de «fills» sincopats a la bateria acompanyaven les boges melodies de la trompeta. Sota la mirada perduda d’un jove John Coltrane un estudiant de música practicava escales de peu al seu llit, un matalàs solitari amb taques sospitoses que ja hi era al pis quan va entrar-hi. La intensitat del trompetista estava a punt d’adreçar-se al seu punt àlgid quan de sobte uns tremors que venien de l’habitació annexa van fer caure la fotografia del famós saxofonista nord-americà. El tocadiscos va saltar de cop i uns crits van travessar la paret.

—Estimat veí, deixa de fotre soroll si no vols que estreni l’escopeta de caça!

El jove trompetista en acte vacil·lant va tornar a posar-se l’instrument a la boca.

—I em deus dues mensualitats encara, m’escoltes? Dues mensualitats! —va tornar a bramar. En sortir de l’habitació va dirigir-se silenciosament a la porta del seu estimat propietari per afectuosament sostreure-li el diari. Entre l’escalf de les mantes del seu llit multigeneracional el jove músic buscava una font d’ingressos entre els anuncis de classificats. Feines temporals sense futur queien per tot arreu fins que a la secció dreta de la pàgina en un quadradet minúscul es va crear llum: «Es busca trompetista professional, cap error, cap equivocació, cap pregunta».

Un número de deu xifres acompanyava l’anunci.

L’olor de whiskey vessat pel terra del taxi estabornia al músic mentre obria un sobre que li havien enviat per missatgeria aquell mateix matí. Unes partitures visiblement complexes i plenes de canvis. El que més inquietava al trompetista, no era l’aparent dificultat de la peça, sinó el títol d’aquesta. El nom de «Toni Valparaíso» estava marcat a totes les pàgines de l’obra. El taxi deixava enrere tota civilització, la foscor embolcallava tot el que no estigués prop d’un fanal o d’algún cartell de neó d’alguna botiga d’ultramarins. En arribar a un encreuament el taxista va avisar que ja havien arribat. Ell no sabia molt bé que estava passant, ja que parlava en un idioma estranger, grec possiblement. Va deslligar el cinturó que protegia l’estoig de la trompeta i va agafar el sobre amb les partitures. Cinc segons després de pagar, ja no es percebien les llums del taxi. Va treure un paper arrugat de la butxaca de la parca que s’havia comprat fa un temps, en ell hi havia escrit un nom, «Hustle Bridge».

A la llunyania va reconèixer la silueta del que probablement podia ser el seu punt de queda- da. Un pont solitari amb el terra tot mullat i ple de brossa. L’únic so perceptible era la mecànica

del semàfor més proper en canviar de color. La llum vermella tenyia la boira fins que de sota el pont va sentir uns batzacs. Una força que ni ell mateix podia assimilar el va atraure cap als sorolls, com un mosquit cap a la llum més propera. Va treure el cap per uns arbustos que hi havia, un altre llum que procedia de davant l’enlluernava sencer. Eren els fanals d’un cotxe en marxa. El seu estómac es va remoure completament quan una veu greu de darrere seu li va roçar el clatell, un home gras amb barba estava plantat darrera el músic. Amb el cap li va indicar que avancés cap a la llum. Sense vacil·lar, el va obeir. Va ser en posar-se al mig de les dues arcades del pont quan va descobrir un home lligat de mans i peus assegut en una cadira de fusta. Tenia la cara plena de sang i jeia inconscient. El jove es va quedar de pedra, tenia el cor gelat. L’home gras es va col·locar darrere seu i no es mogué. Les paraules no li sortien quan va voler preguntar si era ell l’home amb qui havia parlat per telèfon el dia anterior. No va haver-hi cap contestació. El soroll d’una porta de cotxe va alertar al trompetista, en girar-se, una silueta d’una dona va aparèixer. La foscor va anar disminuint a mesura que ella avançava, el so dels tacons repicant a l’asfalt ressonava amb eco per les parets i el cor del jove anava a tempo amb ells. Un vestit de seda lila emmarcava la figura d’una dona que ressaltava en la foscor, un gran barret negre d’ala ample tallava les seves faccions en dos. Cinc rastes li queien pel costat del vestit:

—Ets el trompetista?—Va preguntar sense parpellejar. La mirada de la dona clavada en ell el va fer respondre cohibit.

—Sí.

—Tens la partitura?

—Sí.

—Cap error...

—Cap.

La dona s’enretirà uns pams i va fer un gest amb el cap. L’home gras va sortir de la foscor amb un faristol de metall plegable, l’obrir i el col·locar lentament davant del trompetista i li va allargar la mà. Ell no sabia què volia, llavors va caure en que encara portava les partitures a sobre. Les hi va entregar. L’home gras les ordenar i posà al faristol, s’apropar a l’home inconscient i el despertà amb uns clatellots a la cara. Mig estabornit l’home sagnant cridà:

—Fills de puta! No diré res, No em fareu parlar mai!

Totes les mirades queien sobre el jove músic, va agafar la trompeta amb força i començà a tocar. Una primera melodia lenta va ressonar per tot el túnel, un seguit de notes que et podien recordar als sons dels àrabs però que alhora es transformaven en jazz de Nova Orleans. L’home gras li passava les pàgines mentre ell les interpretava. Un tremolor va abordar l’home captiu, va començar per l’estómac, uns lleus gemecs apagats sortien de la seva boca. A mesura que la

música anava tornant-se més esbojarrada, el dolor del pres anava en augment. El trompetista estava vibrant, mai havia pogut tocar una peça igual, era una cosa mai vista en el jazz modern, ni Miles Davis havia composat res semblant, estava embogint. Un xoc de realitat el va envair quan de sobte aixecar la mirada i es fixà en com el retingut tremolava violentament, treient espuma per la boca. Dels espasmes va caure a terra, l’esglai del músic el va fer parar, va defallir temporalment sobre el faristol, però aconseguí aguantar l’equilibri. Solament li quedava un full per interpretar. Les convulsions van parar i des de terra va començar a bramar:

—Pareu! No puc més! Déu meu, pareu aquesta bogeria!

Dels seus ulls gotejava l’horror, estava a punt de col·lapsar. La dona de lila s’aproximà a l’home i se’l quedà mirant, el cor li estava a punt de sortir per la boca:

—Avinguda Rosedale amb la seixanta-vuit! Al costat del rentat de cotxes! És allà us ho juro!

Pareu! Pareu! És horrible!

A l’articular l’última paraula va perdre el coneixement.

L’home gras va recollir les partitures del terra i plegà el faristol, ell, atònit, posà la trompe- ta a la funda. Un maletí de pell negre li va ser entregat abans de marxar juntament amb una sentència:

—Estigues atent al telèfon, es posarà en contacte amb tu.

Va marxar cap al cotxe. El foc del cigar enlluernava els últims moments de la dona de lila quan el cotxe es dissipava entre la boira.

* * *

El maletí jeia al llit al costat de la trompeta. Lentament i amb un nerviosisme implícit l’obrí. Els ulls se li van posar com a plats al veure tal quantitat de bitllets desbordant pels cantons. Amb tot allò es podria comprar cent matalassos nous i cinquanta noves trompetes per a ell sol, no s’ho podia creure. Una carpeta de color marró s’amagava entre les profunditats del diner, una carpeta que contenia trenta pàgines de noves partitures. El trompetista es va quedar de pedra al veure que cada tres partitures, un nou nom titulava les pàgines, noms i cognoms de persones, de persones que correrien el mateix destí que el blanc de les melodies d’aquella nit. L’habitació va quedar en silenci, els primers raigs de sol entraven per la finestra de l’apartament, enlluernaven la fotografia d’un enigmàtic John Coltrane encara al terra del pis.