INFIDEL

«Els nostres cossos són els nostres jardins,

les nostres voluntats són els nostres jardiners»

William Shakespeare

Asseguda a la vorera, amb les cames creuades a la posició del lotus, la nena contemplava fascinada com jo descarregava l'equip de jardineria del darrere de la camioneta. Havia aparcat just davant de la que vaig creure que era casa seva, un d'aquells xalets prefabricats que havien deixat enrere el formigó i semblaven dissenyats per un fabricant de joguines, enganxats els uns als altres com si s'esperessin a la cua de l'atur. Encara que en aquest barri ningú no estava acostumat a esperar cap cua. La nena tenia un enorme llaç rosa al cap. Els seus dits furgaven sota la cinta que el mantenia unit als seus cabells mentre m’escodrinyava amb la seva mirada de sempre-tindré-més-diners-que-tu. Em vaig preguntar on estarien els pares, però no vaig sentir preocupació per la seva absència. En aquests barris, si la nena estava sola al carrer era perquè no corria perill. O perquè als pares els importava una merda.

—Vostè és jardiner? —em va preguntar.

Un dels laterals de la meva camioneta mostra un jardí frondós cobert de flors de centenars de colors. I perdut entre elles, un home armat amb unes tisores desproporcionades, somrient, llest per fer la feina. O per perdre's a la jungla i ser devorat per algun animal salvatge. Aquesta il·lustració havia enlluernat la nena. Hi havia poca realitat, ja que jo em dedicava a alguna cosa molt més mundana. Treballava als jardins, sí, però als petits, similars als que la nena tindria sobre la pell verda de la seva esquena quan creixés.

—Sí —vaig dir—. Potser vinc a veure la teva mare.

Ella es va emmurriar i va negar amb moviments bruscos del seu cap, tan bruscos que vaig pensar que el seu cos s'enfonsaria i el cap rodaria carrer avall fins a abandonar la urbanització. Fins arribar als ravals, a casa meva.

—La meva mare no n'és d’aquestes —va dir.

Jo vaig somriure. A saber què havien explicat a la nena. Ni ho volia saber ni m'importava. Val més no parlar amb ells, em deia sempre la meva dona. No són com nosaltres, no provenim de la mateixa branca, deia. Com si les nostres arrels divergissin des de la nostra mateixa concepció. Potser era així. O potser al món hi havia jardins i jardiners, i a cadascú li tocava una cosa. Pura sort. Vaig col·locar l'equip al carretó, em vaig acomiadar de la nena amb un somriure molt forçat i vaig enfilar l'entrada del xalet. No havia de ser casa seva, perquè es va despreocupar de mi i va tornar la seva atenció al fals jardí de la meva camioneta.

Les bardisses de l'entrada al xalet havien estat retallades per semblar forquilles. O tridents potser. Em vaig endinsar entre ells, seguint el camí de terra que portava fins a la porta d'entrada, sentint que en qualsevol moment floririen al meu voltant culleres i ganivets, com si tot allò conformés una inesperada invitació a sopar. A la porta m'esperava un home rabassut, de pell blanca i arrugada, que em va allargar una mà tremolosa i em va dir que es deia Ismael. Jo no li vaig dir el meu nom.

—La senyora és a la part del darrere, a la piscina. Prenent el sol —va dir

—La fotosíntesi del matí, eh? —vaig dir jo, però ell no va somriure.

Em va indicar el camí de llosetes verdes que vorejava la casa i es perdia entre els arbustos i un plataner. Ho va fer amb aquesta cadència dels obedients, dels submisos. Dels que han acceptat la servitud per romandre al costat dels poderosos. Per menjar les seves engrunes i recollir les sobres. No vaig poder evitar mirar-ho amb cert menyspreu. No perquè jo fos millor que ell. Jo també era aquí per fer la feina que m'havien encomanat. I tots dos teníem un color de pell inapropiat per al barri. D'alguna manera recargolada, em sentia diferent. D'una altra espècie. Com si convisquéssim en aquest món mig centenar d'espècies diferents i ens diguéssim els uns als altres que, eh, sí, compartim trets d'humanitat que ens permeten creure'ns similars, però mai no ho serem. Ni de bon tros. No sé què em feia pensar que era millor que ell. Una cosa nebulosa, indefinida, però suficient per arrossegar el meu carretó pel camí de llosetes amb un estúpid aire de superioritat.

Tota la paret de la casa que quedava al costat del camí estava envidriada. Vaig xafardejar l'interior sense amagar-me. Escales de marbre que brollaven del saló, enroscant-se al voltant d'una barana daurada, es perdien en un forat al sostre. Hi havia una xemeneia, una d'aquelles modernes que pretenien no ser-ho. I una catifa daurada entre el chaise longe de mercat i la televisió de setanta polzades encastada a la paret. Hi havia diners allà, sí, però no prou per contractar un decorador d'interiors.

El sotragueig del carretó anunciava la meva arribada. La senyora, perquè no podia anomenar-la d'una altra manera, m'esperava estirada bocaterrosa sobre una de les hamaques vedes que havien plantat al voltant de la piscina. L'ambient feia olor de desinfectant, de tiges acabades de tallar. La piscina tenia forma sinuosa, com de pitó ben alimentada. Vaig envoltar la vora de la piscina amb el meu carretó i vaig continuar el camí fins a les hamaques. Hi havia mitja dotzena, repartides casualment per tot el solàrium. En un dels laterals de la piscina rumorejava una cascada artificial. Les tanques de filferro que cercaven la propietat i negaven l'accés al bosc que s'obria més enllà trencaven l'estampa bucòlica.

—Bon dia, senyora —vaig dir.

Ella va alçar el braç dret com a salutació i va assenyalar la seva esquena. Les ulleres de sol, grans i fosques, no em permetien veure els seus ulls, i la seva boca quedava amagada sota l'hamaca. El seu cabell estava recollit en un monyo, per permetre'm treballar amb facilitat. No portava la part superior del biquini i la seva esquena, exposada, es mostrava a tota la seva bellesa salvatge.

Els arbres s'embolicaven al voltant de la columna vertebral. Havien desbordat les seves branques sobre els dorsals i les copes, verdes i brillants, tot just deixaven entreveure el moviment, la vida, que es gestava sota elles. Els troncs, prims i recargolats, brollaven d'innombrables punts sobre la seva pell i només deixaven espai per a les edificacions, cabanyes de fusta i fang localitzades a l'escàpula i a les vèrtebres cervicals. Si m'acostava prou podia sentir els micos grunyint i cridant mentre saltaven de branca en branca, recorrent els deltoides. Vaig veure també ocells de brillants colors enfilats a les branques més altes, al costat del trapezi, i fins i tot un tucà, que va voletejar mandrosament sobre l'arbreda de les vèrtebres lumbars sense aventurar-se més enllà, cap als glutis coberts pel biquini negre, on la selva moria .

Vaig obrir la meva caixa de treball, vaig treure el material que havia d'utilitzar i em vaig protegir les dues mans amb un parell de guants de làtex estrenats feia ben poc. Després, vaig deixar les tisores adaptades i l'aporcador de banda, em vaig ajustar les ulleres d'augments i, amb molt de compte, vaig introduir dos dits entre les corones més properes a la columna, a l'alçada de les vèrtebres dorsals. Els udols dels micos es van convertir en clam. Una bandada de guacamais blaus va saltar cap al meu rostre i va baixar sobre les barraques per després perdre's sota l'enramat.

—I què és exactament el que hauria de vigilar, senyora? —vaig dir.

Ella va roncar com un gat i va girar el cap, prou perquè pogués veure els seus llavis de color verd.

—Al meu marit —va dir, i va deixar escapar una rialleta—. No, de debò, veurà, m'agradaria valorar un trasplantament.

—Un trasplantament?

Ella va sospirar.

—Ai, sí. De l’estructura cervical. Arbres i animals, és clar, però sobretot aquest bonic poblat. Veureu, el meu marit… —va dir.

—Andrea, per l'amor de Déu!

L'home que venia gairebé a la carrera pel camí de llosetes havia de ser aquell marit que ella esmentava. Portava un vestit a mida, dels cars, i un maletí de cuir a la mà que va llançar a la piscina en un gest de ràbia. Em va dedicar una mirada de menyspreu i es va ajupir davant del rostre de la seva dona, com si jo no existís. En certa manera, això era cert. Per als fotosintètics, els jardiners, imprescindibles només puntualment, no som més que una mena de essers de segona fila. Uns analfabets que s'alimenten de carn i no han sabut fer el pas evolutiu següent.

—Andrea, per favor, un jardiner. Has portat un jardiner! No n'havíem parlat ja?

Ella es va incorporar a l'hamaca fins a quedar asseguda. Vaig poder veure els seus pits, cosa que em va reafirmar en la idea que jo ja no hi era. Que sobrava, si mai havia estat necessari. Vaig començar a recollir les meves coses mentre l'home acostava una de les hamaques i la col·locava al costat de la de la seva dona.

—Carinyo, són tan adorables —va dir ella.

—Caòtics! Són caòtics! Si volem que això fructifiqui, si volem que allò nostre arreli, no podem deixar-ho en mans d'uns salvatges, si us plau —va dir ell.

Em va mirar de reüll, com si volgués incloure'm en aquell grup al que feia referència i al que jo havia ubicat inequívocament sobre les vèrtebres de la senyora.

—Bé, serà millor que marxi —vaig dir.

Ningú va respondre. L'home ja s'havia tret la jaqueta i la camisa i s'havia tombat de bocaterrosa en una altra hamaca, al costat de la seva dona. Brotava fum negre de la secció toràcica de la columna vertebral de l'home. Vaig veure les fàbriques desplegades per tota l'esquena. Vaig veure els camions, i aquelles petites personetes uniformades al costat de les fulles de tall, transportant els troncs, preparant-los. El rumor esmolat de les fulles sobre la fusta. Les ordres, el sotragueig dels vehicles sobre els dorsals, de camí a l'esquena de la seva dona. Tota una indústria fustera aixecada sobre l'esquena d'aquell tipus que havia entrellaçat els dits amb la seva dona, que la mirava amb una barreja d'afecte i retret. Em vaig preguntar què faria. Escuradents?

Vaig recórrer el camí de llosetes verdes, de tornada a la meva camioneta. Darrere les vidrieres, l'Ismael em va somriure i va aixecar el dit cor de la mà dreta. Ja sabia qui havia avisat el marit. La nena ja no hi era. Algú havia pintat una obscenitat al lateral de la meva camioneta, just sobre les gardènies.

Molt a desgrat meu, vaig somriure.

Com deia la meva mare, cal saber escollir a quins jardins et fiques.