AQUESTA MONSTRUOSITAT GRIS

Si et poses al davant, semblava que et mirava, o que estigués a punt d'ensorrar-se sobre tu. Puges la mirada, i només hi havia finestres i ciment, unes a sobre de les altres. Fins tan amunt que les últimes amb prou feines eren puntets a la llunyania.

Construïdes el 1965 amb el nom de “Complex residencial Las Dotze Torres” Un nom que ningú no havia fet servir mai, cadascun dels seus edificis en forma de creu i de color gris miraven al cel com a prototip d'un nou model de pisos barats i assequibles. Un concepte de petits pobles verticals als afores que descongestionaria la gran ciutat.

El seu promotor havia arribat a un acord amb l'alcalde per construir una vintena de “Ruscs” com a solució per reubicar tot el cinturó d'obrers de la indústria de perifèria, que fins aquell moment vivien a petites cases unifamiliars creades a finals del segle XIX i que ara ocupaven un espai llaminer per al consistori i que podia ser requalificat en qualsevol altra cosa de la qual treure diners.

D'aquell projecte faraònic que havia nascut i mort en aquell enorme descampat ubicat al mig d'una enorme cruïlla d'autopistes a vuit quilòmetres de l'entrada de Barcelona només se'n va construir un únic complex.

A aquest conjunt obscè la gent que l'habitava en deia el Rusc, i seguia dret malgrat tot el que va passar dins. Les seves gegantines parets que feien olor d'humitat i òxid havien vist passar moltes coses, algunes terribles, en la seva llarga vida.

I després hi havia allò altre, allò que no estava matant la gent, almenys no massa ràpid, però que s'estava menjant al mateix edifici, em refereixo al lent deteriorament que s'estenia des del nivell 3 de l'aparcament subterrani d'algunes de les torres, inundat per filtracions que venien del riu Besòs.

Tot just un pam d'aigua als anys seixanta s'havia passat als tres metres i mig de profunditat d'un llac d'aigües fredes i fosques que començava a les rampes de la segona planta subterrània i que seguia pujant centímetre a centímetre cada any.

Allò feia que els fonaments dels edificis, submergits des de feia anys, s'anessin descomponent a poc a poc, en un lent declivi que portaria el Rusc al col·lapse en algun moment d'un futur no gaire llunyà.

Això ho sabien al Rusc i a l'ajuntament, però com solia dir el regidor d'urbanisme de torn. És un problema ara? NO. Doncs que ho solucioni el que em substitueixi.

Al principi les dotze torres havien d'estar envoltades d'una gespa que ningú no va plantar, uns arbres que van morir per la contaminació que generaven els cotxes de les autopistes circumdants, i una piscina de la qual només es va fer un forat, que després va ser emplenat amb escombraries.

Va ser tan gran el desastre de gestió que en algunes torres es van construir buits d'ascensors que després mai van ser instal·lats. Als plànols originals s'havien projectat petits centres comercials a la planta vint de cada torre, dels quals només se'n va fer la meitat d'un a la primera torre, i del qual es va tancar l'última botiga a mitjans dels anys vuitanta.

Quaranta plantes per torre i dotze apartaments per planta, quatre escales generals i quatre ascensors per edifici dels quals no van arribar a estar operatius ni la meitat del total.

I una població massificada de nou mil habitants.

Habitants forçosos, que havien estat acostumats a viure a cases, a passar les tardes asseguts a la fresca al carrer. Famílies, algunes de molt nombroses, obligades a amuntegar-se en petits pisos d'uns quaranta metres quadrats que havien d'aprendre a conviure amb multitud de veïns a sobre, a sota i al seu voltant.

Els primers anys van ser durs i sagnants.

Hi va haver violència. Hi va haver morts.

Però la vida es va obrir camí, i les noves generacions, ja nascudes al Rusc, només van conèixer aquell lloc, i el van anomenar llar. Allunyada de tot, incomunicada enmig de les autopistes, el Rusc esdevingué una estranya deformació del que el seu promotor havia imaginat: un poble autònom, que sentia que tots els havien donat l'esquena. Una petita ciutat, que odiava la seva germana gran.

A finals dels setanta, el Rusc es va fer tristament coneguda a nivell nacional per un assassí en sèrie que operava a les torres, un habitant incert, que mai va ser atrapat per la policia.

Simplement va desaparèixer. El Rusc se'l va empassar.

I els assassinats van cessar.

A partir del nou segle les coses van millorar. Molta gent nova, expulsada de la ciutat pel preu d'uns habitatges que no podien pagar s'havien comprat pisos al Rusc i això havia revitalitzat la sang que hi fluïa.

Fins que aquella cosa es va despertar i la gent va tornar a morir.