MARE d'ISABEL DEL RIO (RESSENYA)

"Mare" és una novel·la curta de ciència ficció que, de nou, com ha passat  no poques vegades al meu BLOG, em posa les coses molt difícils a l'hora de poder transmetre una ressenya a l'alçada sense desvetllar tot el que s'amaga darrera de l'obra de la seva autora (Isabel del Río). Crec que és molt important fer arribar al lector la meva opinió sense escriure ni una sola paraula de més pel que fa al que amaga.

Ho intentarem.

L'espai com a teló de fons. La humanitat a punt de l'extinció com a premissa inicial. Els éssers humans vivint com a pàries. Vivint no, malvivint. Nens exiliats de la Terra per una catàstrofe que des d'un principi no se'ns mostra i de la qual de mica en mica anem descobrint retalls, encara que no s'arriba en cap moment a aterrar-hi. No és el focus de l'obra d'Isabel, però és la metxa de la bomba que ens esclatarà durant les pàgines.

I ens esclata perquè el que comença sent una obra de ciència ficció, una space opera interessantíssima que ens va deixant entreveure la manera com la humanitat s'emmotlla a la seva nova realitat sense un lloc estable on residir, acaba virant a alguna cosa fosca . El llibre muta fins a assolir moments veritablement inquietants i d'autèntica bogeria. L'anomenat horror còsmic inunda les pàgines de "Mare" i ens porta una sèrie de temàtiques que, ara sí, són les que no crec que convingui nomenar per no arruïnar gens ni mica de les sorpreses que el lector ha de descobrir per si mateix.

"Mare" és dos llibres en un. El primer, com he dit, ens mostra de manera fantàstica una societat aletargada i totalitària en què alguns controlen amb puny de ferro tot el que passa. Ens parla de com és de perillós controlar la informació i filtrar-la, manipular-la i difondre-la per un supòsit ben més gran. Ens parla de la pèrdua d'identitat, del dolor de la nostàlgia i del poc valor que donem al que tenim, fins que ho perdem.

Aquesta primera part del llibre compleix perfectament i sostindria l'interès de sobres. Però llavors, Isabel fa un cop de volant. Afegeix al còctel diversos ingredients que enganxen, que condueixen el lector del desassossec a la bogeria més absoluta. Amb elements metal·literaris, terrorífics, inquietants...

"Mare" és el típic llibre que es gaudiria moltíssim desentranyant tot allò que compta en un club de lectura o amb algun amic que comparteixi la lectura amb nosaltres. Amaga moltíssim més del que mostra en un inici, però, per sobre de tot el que té a dins, ens presenta una mare i el seu fill (Penélope i Lucas). Ens parla, en definitiva, del llaç més gran que pot existir. Posa per sobre de qualsevol referència física, espacial o imaginativa el poder de la relació entre una mare i el seu fill. Com aquest poder pot anar més enllà de l'enteniment, com ens pot portar de la mà des d'un inici atraient, fins a un final inimaginable al principi de l'obra. Isabel té una imaginació desbordant i sap transmetre sentiments de mare, sentiments d'escriptora, sentiments amb què si et sents identificat d'alguna manera et veuràs arrossegat fins a la realitat que et proposa.

Continuo fascinat per com en tan poques pàgines es poden tractar tantes coses tan diferents. De com l'espai tan aparentment escàs existent entre les cobertes és com en aquests contes on la casa de la bruixa és petita per fora i enorme per dins. Recomanadíssim.

La meva missió principal és mentir, amagar allò que no s'ha de saber, garbellar i mantenir l'ordre, la ignorància.
                                                                                                                         Penèlope.