INICIACIÓ ESTEL·LAR

 Només manquen cinc minuts. Cinc minuts més i haurem tècnicament ultrapassat l'òrbita de Neptú, a trenta Unitats Astronòmiques del Sol, és a dir trenta vegades la distància que hi ha entre el Sol i la Terra. En pocs minuts ens endinsarem en el cinturó de Kuiper, on vuit-cents cossos celestes orbiten al voltant del Sol a una distància entre trenta i cinquanta Unitats Astronòmiques. Per primer cop a la història una nau tripulada sortirà a que tècnicament s’anomena espai exterior.

     Hem aconseguit aquesta fita en només una setmana de viatge tot i que la nau Kilimanjaro s'ha desplaçat a una velocitat molt per sota de les seves possibilitats. Degut a la relativa proximitat dels planetes, no podíem arriscar-nos a anar més ràpid sense que l'atracció gravitatòria afectés la nostra trajectòria. Un cop superat Neptú, però, podrem anar deu vegades més ràpid i així aproximar-nos al següent sistema planetari en només una setmana.

     La humanitat sencera està pendent de les notícies que, malgrat el retard evident degut a la distància que ens separa de la Terra, segueixen gairebé en directe per televisió i Internet un dels moments mes transcendents de la història. Fins al moment, les transmissions estan limitades entre la Kilimanjaro i l'Agència Astronàutica per tal de garantir un òptim funcionament del canal de comunicacions, però un cop superada l'òrbita Neptuniana, encara que només durant unes hores, la tripulació podrà conversar lliurement i directament amb milions de seguidors a través de les xarxes socials.

     Al pont de la nau els cinc membres de la tripulació, barreja de gèneres i colors de pell, ens concentrem en el nostre treball com si estiguéssim fent feina d'oficina. El coronel Maathai, comandant de la nau, seu a la seva butaca amb posat seriós i la mirada fixa en el gran monitor frontal on les càmeres exteriors de la nau ens mostren la immensitat de l'espai i els ordinadors revelen les dades sobre l'estat de cada un dels sistemes de la nau. El color blanc de les dades i de les gràfiques se superposa sobre la negror de la realitat exterior només salpebrada amb les diminutes llums de les estrelles llunyanes. A l'esquerra del monitor podem veure com l'antena posterior, la que enfoca constantment  la Terra, funciona dins dels paràmetres normals mentre que l'indicador de l'antena frontal és apagat per manca d'activitat. A sota, el radar ens dibuixa el mapa estel·lar amb Neptú i Plutó com els cossos celestes més propers a la Kilimanjaro. A la dreta del monitor es pot comprovar com l'estructura de la nau resisteix satisfactòriament els milers d'impactes de meteorits, petits com perdigons, que viatgen per l'espai, i també l'estat de les condicions mediambientals i del sistema de gravetat artificial de la nau. Finalment, el que és la meva responsabilitat, l'estat de funcionament dels motors de propulsió mostra que tot està en ordre. Cada un dels sistemes té un indicador intermitent que serveix per a detectar immediatament qualsevol alteració de la normalitat i, en aquests moments, el ritme constant d’intermitència dels indicadors només es veu alterat per la freqüència major de l'indicador de comunicacions degut al constant flux d'informació des de i cap a la Terra.

A només un minut de la glòria estel·lar, tots els indicadors es troben en verd amb l’excepció de l'indicador de navegació, de color groc i tothom està pendent del panell de navegació on esperem que es torni verd, la qual cosa significarà que haurem superat la distància de seguretat que ens permetrà augmentar la velocitat. Però just abans que això passi, l'indicador de l'antena frontal comença a pampalluguejar i el comandant dirigeix la mirada cap a l'oficial de comunicacions.

     —Ramírez, què tenim?

     —Estem rebent una transmissió —diu l'home amb accent mexicà i certa recança.

     —A l'antena frontal?

     —Afirmatiu. Potser es tracta d'algun rebot de les transmissions de la Terra. És l’única explicació que puc donar. Altrament, hi ha algú davant nostre ens està enviant un missatge.

     —Potser si el sentim sortirem de dubtes —diu en Maathai amb un suau toc de recriminació.

     —De seguida, senyor —respon en Ramírez amb obediència quasi militar. Prem una sèrie de botons i tot seguit sentim pels altaveus del pont una veu que parla en un llenguatge desconegut.

     —Algú ha entès el que ha dit? —pregunta el comandant mirant un rere l'altre tots els membres de la tripulació del pont sense obtenir cap resposta positiva. El comandant es posa dempeus i just en aquell moment l'indicador de navegació es posa verd. El comandant dubta. No pot seguir amb el pla establert i ignorar la transmissió. Camina cap a l'oficial de comunicacions i diu:

—Ramírez, em sembla que té feina. Posi’s en contacte amb la Terra i...

     —Comandant —l'interromp la Sònia Richards, l'oficial de navegació—, un objecte ha entrat dins del radi dels sensors i es dirigeix cap a nosaltres. No, un moment. Comandant, l'objecte s'ha aturat a una distancia de 20000 quilòmetres.

     Per uns instants totes les mirades se centren en el panell de navegació on un puntet de llum pampallugueja indicant que es tracta d'un objecte no identificat pel nostre ordinador. El comandant torna a seure a la seva butaca i prem un botó.

     —Comandant Maathai a Control de Terra. Hem rebut una comunicació inintel·ligible de l'espai exterior i ens trobem a 20000 quilòmetres del que podria ser una nau alienígena. A continuació enviarem la transmissió rebuda i sol·licitem ajuda en la seva traducció. Procedim a acostar-nos a la nau alien fins a una distància que ens permeti contacte visual.

     Llavors es posa de nou dret i camina fins a posar-se davant el gran monitor de cara a tots els tripulants.

     —Senyors i senyores, aquest és un moment crucial. Podríem estar a punt d'establir un primer contacte amb éssers extraterrestres. Sé que això no estava en els plans d'aquesta primera missió però estic convençut que comparteixen amb mi l'excitació que sento en aquest moment. Pensin que del que fem nosaltres avui en pot dependre el futur de la humanitat. No sabem què diu el missatge, però espero que, en traduir-lo, vulgui dir alguna cosa com "Terrícoles, benvinguts a l'espai exterior" —fa una pausa i aixeca la veu—. Tripulació de la Kilimanjaro, estem sens dubte davant del nostre examen de maduresa estel·lar. No podem fallar!

     Un cop carregades les piles de la moral de la tripulació el comandant comença a donar ordres.

     —Ramírez, mentre esperem la resposta de la Terra posi l’ordinador a treballar en la traducció. Richards, ajusti el rumb i la velocitat per aturar-nos a una distància de 500 quilòmetres de l'objecte —diu i es dirigeix cap a la Xang Li, responsable dels sistemes de suport vital—. Li, quan estiguem dins del rang d'acció dels sensors vull que analitzi el màxim que pugui l'objecte. Si és una nau vull saber si està tripulada i en què s'assemblen a nosaltres, si son humanoides, si respiren com nosaltres, amb què s'alimenten. Sobre tot, vull saber si podem compartir un mateix espai vital amb ells.

     Llavors s’acosta a mi i em parla a cau d'orella.

     —Mburu, vostè és el gran responsable que avui estiguem aquí. Passi el que passi, li ho agraeixo.

     —Comandant, és un honor i un privilegi viure aquest moment i soc jo qui agraeix l’oportunitat de formar part de la missió malgrat no ser militar sinó científic.

     —En efecte, en un principi em vaig oposar al fet que vingués amb nosaltres, però si algú es mereix gaudir d'aquesta experiència, és vostè. Ara bé, necessito estar segur que puc comptar amb vostè en qualsevol situació.

     —Què vol dir, comandant?

     —Li ho diré directament. En aquesta nau vostè és el responsable del funcionament dels motors, però també ho és dels sistemes de defensa. Si ens ataquen, necessito saber que no dubtarà a seguir les meves ordres.

     —Vol dir que ...?

     —Vull dir que si crec que som en perill, li donaré l'ordre d'activar els escuts i necessito que ho faci immediatament. I si li ordeno disparar, ho ha de fer sense dubtar. La nostra vida pot dependre d’això.

     Davant de la seva fermesa soc incapaç de respondre res més que un "compti amb mi, comandant" carregat amb tot l’èmfasi militar de què  sóc capaç. El comandant torna cap a la seva butaca deixant-me amb els meus pensaments. El que em planteja és una possibilitat que no esperava trobar-me. Jo només volia explorar l'espai, no vaig pensar mai que la violència pogués tenir-hi lloc. I menys quan la violència ha estat erradicada de la superfície de la Terra.

Tot començà deu anys abans gairebé per atzar. Acabàvem de sortir de la tercera crisi econòmica de principis de segle i el govern de Kenya, el meu país i el d’en Maathai, va encetar un projecte de recerca de noves energies juntament amb experts del Regne Unit amb l'objectiu de fer-nos menys dependents de l'economia del primer món. Jo treballava en la divisió d’exploració mineral i analitzàvem les propietats d'un mineral fins aquell moment desconegut trobat prop del mont Kenya.

     Després de mesos d’anàlisi infructuosa, el suport del Regne Unit es va evaporar i els fons per a la investigació es van dirigir cap a altres departaments. Decebut, em vaig dur un trosset d'aquell inservible mineral a casa com a record d'un somni frustrat. Va ser llavors, quan vaig deixar les meves ulleres de sol sobre la taula prop del mineral, que vaig fer un descobriment revolucionari. Era a la cuina preparant el meu sopar quan vaig sentir un brunzit que venia de la meva habitació. Quan hi vaig entrar em vaig trobar tisores, bolígrafs, clips i altres estris metàl·lics flotant en orbita al voltant del mineral. Immòbil, vaig contemplar l'espectacle sense ser capaç de trobar-li una explicació. Fins que un núvol va passar per davant del Sol i els objectes van caure a pes. Vaig haver d’esperar a que passés el núvol i la llum del sol tornés a il·luminar la cambra per veure com es repetia el fenomen: la llum solar, filtrada pels vidres de les ulleres, contactaven el mineral i provocaven un camp electromagnètic que feia volar tot el que hi havia de metàl·lic al voltant del mineral en un radi d'un metre. Immediatament li vaig posar nom al mineral: fotomagnetita.

     Aquell descobriment va suposar una revolució de dimensions planetàries. Al cap de poc els kenyans disposàvem de vehicles equipats amb fotomagnetita que no provocaven residus de cap mena i, encara avui, segueixen funcionant amb els mateixos trossos de fotomagnetita amb els que els vàrem equipar fa deu anys. Els països productors de combustibles fòssils i el primer món foren els primers a patir els efectes d’existència d'aquella nova font d'energia: tot el planeta volia motors eterns i no contaminants i com que no els podia fabricar ningú més que Kenya, aviat es va produir una nova crisi econòmica que, aquest cop, va afectar sobretot als països rics.

     A partir d’aquell moment, Kenyia va patir pressions diplomàtiques primer i atacs d’espies de tots els colors més tard, però tan sols els va servir per robar uns pocs fragments del mineral, clarament insuficients per a abastir les necessitats de transport de cap país. Després arribaren les amenaces dels exèrcits més poderosos del planeta, però poc varen poder fer contra els nous escuts d'energia que ens podien protegir de bombardejos i invasions. I tota amenaça d’agressió militar va cessar en el moment en què vàrem anunciar al món que posseíem escuts personals i un nou tipus d'armament devastador, tot basat en la fotomagnetita.

     Llavors tot va començar a canviar. Els països veïns van voler donar un pas crucial quan van voler negociar una sortida definitiva a la crisi i van oferir cedir la seva sobirania a Kenya a canvi de compartir la nova font d'energia i que Kenya respectés les seves particularitats culturals. Va ser així com les fronteres de Kenya van arribar en dos anys de l'oceà Atlàntic al Mar Mediterrani i a l'oceà Índic. Va ser només qüestió de temps que la resta de països entenguessin que el model funcionava i imitessin els africans. Cinc anys després, russos, xinesos i nord-americans eren els darrers a unir-se al govern únic kenyà.

     I d’aquesta manera, sense disparar un sol tret, Kenya portà al Món cap a una nova globalització, aquest cop política. La nova font d'energia va permetre avenços tecnològics que van permetre abolir la pobresa i l’explotació, la contaminació i l’abús dels recursos naturals. I un cop les necessitats bàsiques van se cobertes, va desaparèixer la necessitat dels diners i, sense diners, les ambicions personals tombaren llavors cap als terrenys artístic i científic. I molts, els més inquiets, es varen veure empesos cap a l'aventura de la exploració, primer del fons marí i gairebé després, de l’espai exterior.

Deu anys després som a bord de la Kilimanjaro, la primera nau interestel·lar capaç de saltar de sistema solar en sistema solar en setmanes, amb la missió d'explorar el desconegut i qui sap si d'entrar en contacte amb altres formes de vida.

I no ha calgut gaire, però, per trobar els primers éssers extraterrestres. Ara l'objecte ja és visible en els nostres monitors. Té un aspecte molt diferent del de les estructures rectes i metàl·liques de la nostra nau. Si l’hagués de comparar amb alguna cosa, diria que sembla el cabdell d'una eruga gegant. La Li treballa frenèticament en l'intent de recollir informació amb els sensors mentre en Ramírez prova algorisme rere algorisme intentant descodificar el missatge rebut. Si hi penso una mica, no em sembla bon senyal que els extraterrestres ens hagin enviat una única transmissió, sobretot després del fet que el comandant ordenés enviar un missatge de pau en trenta dels idiomes de la Terra acompanyats d’imatges de vídeo mostrant com som els humans i com és la Terra. Però potser ells també estan fent l'esforç de traduir el que els volem dir, però tenen més informació per fer-ho.

     El comandant gira la mirada cap a mi. Jo assenteixo amb el cap. Estic preparat per activar els escuts si cal. De cop veig alguna cosa diferent al monitor: l'antena frontal té activitat. El comandant alça la veu per dir:

     —Vull sentir-ho. Ramírez!

     En Ramírez pitja el botó i el que sentim no és el que esperem. Sembla que els alienígenes han estat capaços d’entendre i aprendre el nostre llenguatge abans que nosaltres el seu ja que el que sentim aquest cop s’entén perfectament:

“Terrícoles, torneu cap al vostre planeta. No podeu sortir del Sistema Solar. Si ho feu, destruirem la vostra nau i aniquilarem la vostra espècie.