SI TRENQUEM LES CADENES

Al final, l’Angela no havia sospitat res i s’havia endut una bona sorpresa en creuar la porta i entomar el nostre crit de felicitació. O això és el que em va assegurar després, quan vam arribar a casa. Potser només m’ho va dir per complaure’m. Bé, en realitat tant és. El fet és que la celebració havia anat rodada; un vespre agradable en companyia de la família més propera, anècdotes amenes i distretes, un càtering deliciós i el millor jazz de Geroge Benson, un dels preferits de l’avi Damià, xiuxiuejant de fons. Ofegant el silenci. Perquè en Damià potser és un cretí, però també és un home llest, i segur que sap que, sense distraccions, les persones tendim a visitar els atzucacs més foscos de la ment.

Per tant, estava de bon humor i animat ⸺potser el xampany hi tenia alguna cosa a veure⸺ quan em vaig atansar al moble per mirar l’holografia, una que em semblava que era el primer cop que veia, i la veu imperiosa d’en Damià va respondre, com de costum, a la pregunta que jo no havia formulat.

⸺És d’unes vacances a Nova Zelanda. Dos-mil vint-i-tres, si no vaig errat. Tenia... què, dinou anys? Es va passar el dia dient-me que no, que no pensava fer-ho. Ha! Va ser escoltar al monitor mentre narrava l’experiència i de seguida va canviar de parer.

La imatge tridimensional era una copia diminuta i feta de llum de la meva dona, o més aviat la versió adolescent d’ella, muntada en un ala delta que planava sobre una vall majestuosa. El panorama em va recordar a la virtuimatge de les parets del pis d’en Khalîl, que et feia creure que vivies enmig d’una selva en comptes d’en un cubicle desordenat. L’hològraf que projectava el record era de la mida d’un botó. Instintivament, als llavis m’hi va aparèixer un somriure.

⸺Típic d’ella ⸺vaig afirmar⸺. No ha canviat ni un pèl, eh?

⸺Aquí t’equivoques, Gabriel. ⸺Ja tardava en corregir-me, el Sr. Infal·lible⸺. Tots canviem, al llarg de la vida. Sigui per bé o per mal. Potser encara ets jove, per mirar enrere i adonar-te’n. Jo, per exemple, quan l’Angela portava algun xaval a casa, m’entraven unes ganes boges de fotre’l fora a puntades de peu. En canvi, mira’m ara. ⸺Va sotjar-me tot alçant unes celles ben poblades⸺. Aquí, amb el meu estimat gendre, compartint impressions.

Em vaig notar la gola seca en empassar saliva. Li vaig respondre amb un breu «sí» i vaig desviar l’atenció cap a la taula, buscant la copa. L’Angela xerrava amb la mare, suposo que sobre coses d’infermeres, i la Maria Mercè vigilava a la Nia, que martellejava la catifa amb les joguines. Va donar la casualitat que en aquell instant la Maula va sortir de darrere el sofà i, alhora, la Maria Mercè va adreçar-se a l’altra àvia per ficar-se en la conversa, desatenent a la nineta dels meus ulls. La gata va despertar la curiositat de la Nia, que es va aixecar per perseguir-la. La Maria Mercè no va advertir-ho. Jo sí.

⸺I no només les persones ⸺va seguir en Damià, a qui vaig encarar de nou per cortesia⸺. També la societat, canvia. ⸺Més valia que acabés el que havia de dir. És d’aquells pesats que no et deixa en pau fins que no t’ha escalfat el cap. A la Nia ja la controlarà l’avia, vaig pensar.

⸺Ahà.

⸺Qui m’ho havia de dir, a mi, que arribaria a veure avions que es piloten sols, o filets de vedella sortits d’una proveta. Mare de Déu Senyor. Per cert, t’ho he dit mai, que vaig néixer l’any que es va inventar el telèfon mòbil? ⸺M’ho explicava cada vegada que ens vèiem⸺. Tu potser no te’n recordes, dels totxos aquells de Nokia. I ara, la majoria el dueu integrat al SensWatch, i alguns fins i tot s’han encasquetat el Neurolïnk dels pebrots. És així, com volem que sigui el futur? Que depengui de les IAs en comptes de nosaltres?

A vegades, això se li havia de reconèixer, l’arrogant del meu sogre tenia raó. A vegades. Però a mi sempre m’ha agradat jugar a fer d’advocat del Diable.

⸺Sí, t’entenc. Ara, potser la millor solució no és ni blanca ni negra. Vull dir, que mentre la balança s’inclini cap als avantatges i tinguem clar que només són una eina, com una aixada o una destral, no crec que...

Un esbufec felí. Cop d’ull fugaç: la Nia burxava a la gata.

⸺...que haguem de témer que la tecnologia passi per damunt de...

Una rialla de la nena va tornar a reclamar-me l’esguard. Manetes inquietes, bigotis eriçats, urpes preparades. L’animal a punt de perdre la paciència. La Maria Mercè també va fixar-s’hi. Però va seguir xerrant.

⸺Ha! Ja veig que no vols mullar-te ⸺em va interrompre en Damià. Vaig obrir la boca per demanar-li un segon, però ell em va atropellar amb el seu judici⸺. Tan gris com sempre. Espero que siguis una mica més crític, a les teves classes. El jovent vol extrems. Sentir que es rebel·len contra...

⸺Damià ⸺el vaig tallar arborant un dit⸺, un minut.

Fent cas omís dels ulls esbatanats del meu sogre, vaig començar a tombar-me cap a la nena per evitar que acabés esgarrapada i...

No vaig poder evitar l’incident. De fet, en part per culpa meva, el que va succeir poc va tenir a veure amb les ungles de la gata, que eren, sota el meu judici, el perill més proper, el que havia d’ocórrer en qualsevol moment. Ja ho va dir Titus Livi, l’historiador romà: «La por sempre està disposada a veure les coses pitjor del que són».

Em vaig trobar a la gata amb una pota alçada, en guàrdia. Espantat, vaig cridar un «Nia!» potser més fort del que hauria, potser més rotund del que calia. Li vaig donar un ensurt sense voler, a la meva filla. La gata també va saltar. I clar, la nena va recular d’esquenes, amb el rostre moix, va trepitjar el lleó de joguina amb que havia estat jugant i va caure enrere. Per sort, el clatell li va picar a l’estora. De seguida que el plor estrident de la Nia va inundar el saló com una alarma, tots es van bolcar sobre ella per ofegar-la d’atencions. L’Angela la va alçar tot demanant-li que no plorés, la mare li va examinar el cop, amoïnada, i la Maria Mercè i en Damià els rondaven, mostrant el grau de preocupació idoni.

El meu cos es va quedar a mig camí entre ells i la prestatgeria, com si observés una holografia i no pas la realitat. Temorós, potser, d’espifiar-la encara més.

Li sortiria un nyanyo i l’endemà ni se’n recordaria, va assegurar l’Angela. Desprès d’una sessió de carantoines de les àvies, com si no hagués passat res. La vaig agafar en braços i li vaig recordar que era molt, molt valenta. Em va atansar la galta, li vaig fer un petó. Dels que curen. Cinc minuts més tard, es menjava una poma ben contenta mentre els adults tornàvem a gaudir de la festa.

Ja quan recollíem la taula, mentre l’Angela posava l’abric a la Nia i s’acomiadava dels seus pares, vaig coincidir amb la mare un moment a la cuina. Tot just vaig deixar la safata sobre el marbre ⸺dos canapès de paté de zats en un racó, els de la vergonya⸺, l’anciana lànguida en que s’havia transformat la dona més empàtica que he conegut va comunicar-me que havia pres una decisió. En una altra ocasió, ja m’havia explicat que un parell de conegudes del casal s’ho havien fet. Que eren persones noves, sense llastres. Necessitava superar la mort del pare, ho havia parlat moltes vegades amb ella. Però no m’imaginava que pogués ni tan sols plantejar-se que la solució als seus problemes passava pels quiròfans de NecoTimor.

Per això em vaig quedar mut quan em va dir que, desprès de pensar-s’ho i repensar-s’ho, havia decidit sotmetre’s a la microcirurgia que la va canviar per sempre. A la operació que li va extirpar totes les pors en un tancar i obrir d’ulls.

Unes dues setmanes més tard, en Khâlil i jo estàvem asseguts al banc del costat de la font, on solem estintolar-nos per vigilar als alumnes, i la conversa que manteníem per fer passar l’estona va pessigar els darrers capítols de les series de moda, va queixalar les peripècies dels polítics nacionals i va acabar servint unes postres que no tenia gaires ganes de menjar-me: per què em semblava tan horrible, que la mare volgués arrencar-se del cap els temors que no la deixaven viure?

Ningú, tret dels empleats importants de NecoTimor, sap en què consisteix exactament la cirurgia que els seus prospectes colorits i alegres anomenen «fobectomia radical irreversible». És un secret molt ben guardat, un més d’aquesta societat que avança per inèrcia. Un altre dels centenars que existeixen en un món globalitzat que és capaç de monetitzar fins i tot l’experiència emotiva. I no és pas difícil endevinar per què la multinacional farà tot el que calgui perquè continuï sent-ho, oi? Si pogués viatjar en el temps, li deixaria clar a George Orwell que va quedar-se curt.

⸺Suposo que, no sé... ⸺vaig començar a desgranar-me⸺. Em costa acceptar que algú sigui incapaç d’analitzar què li causa les ansietats i de fer els canvis necessaris. Amb ajuda professional, si calgués. Humana o IA, no m’importa. Però crec que tothom hauria de racionalitzar les seves pors i afrontar-les.

Si la ganyota que en Khâlil duia a la cara no era una manera de dir-me que soc un il·lús, era quelcom similar. Molt similar.

⸺És clar. I els Aliats només havien de cordar-se les botes i guanyar una guerra.

Tenia raó. Com se sol dir, una cosa és la teoria i l’altra la pràctica. Potser és per culpa del pare, que a vegades soc tan quadriculat. No obstant, no estava disposat a concedir-li la victòria d’aquella escaramussa moral.

⸺Va, no em surtis amb aquestes. No té res a veure. Ja saps com era, la meva mare, abans de l’accident. Es desvivia pels altres. Sempre amb un somriure als llavis. I ara... Coi, em fa pena admetre-ho; és una hipocondríaca solitària. Sí, d’acord, va ser un cop molt dur. Per tots quatre. Però si jo he pogut seguir endavant ella també pot. No la necessita, la cirurgia. En el fons, és una dona forta.

⸺Mira, Gabriel. Amb tota sinceritat, eh. Sento dir-te que aquí el teu punt de vista segurament importa poc menys que una merda. Respon-me a una cosa, a veure: per què creus que va explicar-t’ho?

⸺Necessita algú que l’acompanyi a la clínica. Bé, i suposo que també vol saber què en penso, de la cirurgia i dels riscos i de tot plegat.

Al cap i a la fi, en soc gairebé un especialista. Quan el meu germà Sari va demanar un crèdit per fer-se-la, vaig arreplegar tota la informació disponible sobre el procés i cada cop que ens vèiem li escridassava els inconvenients a la cara. Amb prou feines feia dos o tres anys que NecoTimor havia obert una clínica a la ciutat, i juraria el que fos que ell va ser un dels mil primers a passar pel seu quiròfan. Uns mesos desprès, quan la Nur va voler imitar-lo, fins i tot vaig dedicar-me a buscar testimonis de pacients descontents, tant per Internet com per la Neuromësh. No en vaig trobar molts. Ni em va voler escoltar.

⸺Estic segur que ja ho sap, què en penses ⸺em va garantir el meu amic⸺. I les vegades que us vau barallar, quan ho va fer el teu germà? Mira’t-ho d’aquesta altra manera: la teva mare porta molt de temps plantejant-se aquesta possibilitat. Segurament des que en Sari en va sortir tan content. Amb les angoixes mormolejant-li a cau d’orella i els neguits llastant-li les espatlles, no li deu haver sigut gens fàcil prendre una decisió. I, tot i que sabia que no hi estaries d’acord, va decidir que ho havies de saber. ⸺Va fer una petita pausa. El seu argument va prendre forma dins el meu cap⸺. A mi el que em sembla és que es veu perduda en un forat molt profund. I que les parets rellisquen quan intenta sortir-ne. Si ho té tan clar, Gabriel, és que es veu incapaç de trobar una solució que no sigui aquesta. No creus?

Em vaig mossegar el llavi per no deixar que la llengua prosseguís el diàleg sense que el cervell hi hagués donat un parell de voltes. No ho havia observat des d’aquell angle, encara. Què idiota havia sigut! I és clar, que la mare n’estava al corrent, del meu parer. I tant si ho sabia, que totes les cirurgies tenen un risc. Que potser no l’havia vista plorar i rosegar-se les ungles mentre els metges intentaven salvar al pare? Que potser m’havia oblidat del patiment que reflectien les seves faccions mentre els làsers i els nanobots i la resta de miracles tecnològics trastejaven el tronc de l’encèfal dels seus fills?

Va ser Spinoza, qui va dir que la por i l’esperança són emocions contràries. Que la primera és una tristesa inconstant i la segona una alegria inconstant. Afirmava també que els sentits ens poden enganyar. Que per això les persones han de preservar, per damunt de tot, el seu ésser racional. Li va costar bastant, però finalment el pare va aconseguir que m’ho aprengués de memória. Descartes, Liebniz, Pascal. Encara el puc sentir recitant-me El Discurs del Mètode amb la seva veu freda i tenaç, com un martell.

El tinc cisellat al pensament, el llibre. I tants altres. Suposo que mai serè capaç de jutjar les coses sense recolzar-me en els murs que em sostenen i que, alhora, em limiten.

⸺No ho sé ⸺vaig contestar-li, incòmode⸺. Potser tens raó. Que els meus germans s’ho fessin em va fer empipar, saps. Amb ella és diferent. No és que estigui enfadat, és més aviat... Com una mena de decepció. I també estic preocupat, i tant si n’estic. D’acord, les possibilitats que vagi malament l’operació són gairebé inexistents, però, com a vegades m’explica l’Angela, per molt ben calculat que estigui un protocol anestèsic, a vegades...

El xisclet d’una de les alumnes va truncar-me la frase de cop.

Les vèiem des del banc. Era un grupet de noies, on la taula de ping-pong. Dues d’elles, al centre del batibull, s’estiraven dels cabells mentre s’insultaven i s’escopien. La resta escridassaven al seu voltant, meres espectadores. No ens vam escandalitzar; ho vèiem força sovint. Quan treballes en un institut, saps que en qualsevol moment l’ardor de l’adolescència els pot fer entrar en erupció.

Desprès de separar-les els vam reprendre l’actitud, i quan vam preguntar per què s’estaven barallant ens van donar dues versions de la mateixa causa, ambdues tan ximples com immadures. El resum, rebaixat de to, podria ser alguna cosa com: és una estúpida, envia cors al meu xicot per les xarxes socials ⸺Meet-Chick? Hotty? WishTop? No ho recordo, alguna d’aquestes seria⸺, es pensa que és la reina de la classe, no la suporto. La que a mi em va tocar sermonejar, que em sembla que es deia Vega, duia una jaqueta iridescent d’aquelles que estaven de moda, metxes liles i l’ombra d’ulls metacròmica, ara-verda i ara-rosa i ara-blava. Dementre parlàvem, la ment va decidir jugar-me una mala passada. Suposo que la faç de la noia s’assemblava a la de la meva esposa, perquè abans que me n’adonés qui tenia al davant era l’Angela. Va ser només un segon, un pensament efímer, però l’estímul va ser prou punyent com perquè se m’amunteguessin a sobre totes i cadascuna de les disputes que darrerament m’havien amargat els breus moments que, des que ella havia tornar a fer guàrdies en acabar la baixa per maternitat, passàvem a soles.

Sospito que tots els adults sabem que, per definir els sentiments, la majoria de vegades les paraules es queden curtes. Tot i així, ho intentaré: m’aterria que arribés el dia en que l’Angela decidís no continuar endavant, que pensés que la nostra relació havia esdevingut una obligació, una àncora que no la deixava salpar del port on havia amarrat. Perquè la volia al meu costat, perquè creia en el nostre vincle. Però sobretot perquè em feia molta por que marxés i s’emportés a la Nia. No volia quedar-me sol.

De ben segur que aquell anhel, a partir de llavors, va provocar que acabés renyant a la jove amb menys severitat de la que es mereixia, i que el càstig que li vaig acabar imposant fos, a desgrat del meu company, tan neulit que si perdia una coma esdevenia anodí. Diguem-ne, doncs, que vaig acabar cedint. Com acostumava a fer amb l’Angela. Per absurd i enrevessat que sigui, imagino que vaig pensar que fer-ho m’ajudaria a sentir-me una mica menys culpable. Quin coi de tòtil, per favor. Quan passen els anys, un s’adona que l’escriptor Stefan Zweig tenia raó: no hi ha culpa que s’oblidi mentre la consciència la recordi.

Vaig acabar de passar el dia amb la testa empantanada i una sensació desagradable, per sort lleu, habitant-me les entranyes, com si hi tingués un nus d’aquells que qui l’ha fet és incapaç de desnuar.

Diria que estava llegint-li els ingredients dels Oilydisk a la Nia quan el timbre de casa la mare va sonar, el mateix to carrincló de sempre. El fantasma dels brams del pare va obsequiar-me amb una breu visita: «Que algú obri la porta, coi!». Arrossegades les sabatilles fins al rebedor, la mare va retirar la balda, i tot seguit en Sari i la Jackie van irrompre a l’estança amb els seus abrics peluts plens de sivelles i les seves botes grogues de plastyglûm. I una actitud més pròpia d’uns cantants famosos que no pas d’una parella que arriba, més de vint minuts tard, a casa d’una viuda per commemorar, si és que se’n pot dir així, el cinquè aniversari de la mort del seu marit. No voldria exagerar, però tampoc restar-li fidelitat a la crònica; van ser irreverents durant les salutacions, van continuar sent-ho mentre la resta acabàvem de parar la taula i van demostrar fins a quin punt es pot exprimir el significat de la paraula mentre menjàvem, ambdós la supèrbia encarnada.

Fent cas de l’Angela, que em solia recordar que, per arrogant que fos, era el meu germà petit, vaig inspirar una alenada de paciència i, tot aprofitant que la mare li explicava a la Jackie la recepta dels canelons d’albergínia, vaig preguntar-li a en Sari com estava, com li havia anat tot des de la darrera vegada que ens havíem vist. Que, si no m’equivoco, era feia mesos, quan la mare va fer setanta anys.

⸺Bé, bé ⸺em va dir just abans de dur-se la forquilla a la boca. Va prendre’s un instant per mastegar el menjar. Segur que per posar-me a prova. Li encanta, posar-me a prova⸺. Ja saps, no paro. Des que vam signar amb SensTech que la feina s’ha triplicat. Ja t’ho havia dit, oi? És clar. I res, la setmana vinent llancem la beta d’una nova aplicació. Si hi arribem, que en Will creu que no, però jo dic que sí. Total, que anem fent. Ah, i recordes que tenia plans per anar a passar el Nadal a París? Doncs al final res, una setmana abans del vol ens va agafar un rampell i en menys de vint-i-quatre hores ens vam plantar a Trondheim, sense maletes ni res. És a Noruega, per si no ho sabies. Mira, és recordar l’aurora boreal i fixa’t. ⸺Es va arremangar una mica la màniga de la camisa⸺. Ufff, tots els pèls de punta.

Durant el dinar, en vaig haver de fer unes quantes, d’alenades de paciència. A mi no m’importaven ni la seva exitosa empresa de software, ni els seus viatges improvisats i espectaculars ni cap de les seves intenses vivències. Volia saber com es sentia. Què li murmuraven les neurones quan respirava la nostàlgia d’aquella llar, o quan el tacte estucat de les parets el feia viatjar a la infància, al passat que havíem compartit sota aquell sostre.

A en Sari li va caure el tovalló a terra. Va retirar una mica la cadira per recollir-lo. Com que seia davant meu, quan es va ajupir li vaig veure tota la closca. Em va semblar que la calvície que li feia recular els cabells havia empitjorat. Avançava rabent, com la del pare. En aquell cop d’ull, sense voler-ho, vaig llambregar la diminuta cicatriu, amb prou feines res més que un punt difuminat, per on havien fet entrar l’agulla. Just al mig, on el bregma. Es veu que, del procediment, és una de les poques coses que t’expliquen. Vaig serrar els queixals mentre uns nanobots imaginaris es colaven dins el meu cap i el trastejaven.

La mare havia comprat una coca a la fleca de la cantonada, un dels pocs establiments del veïnat que encara no havia sucumbit a les mels ⸺repletes de floridures⸺ del que l’ajuntament qualificava de progrés. A la resta de locals, només prestatgeries plenes i lectors de SensWatch als accessos. Em sap greu admetre-ho, però han aconseguit que ens creguem que comprar és tan fàcil i natural com respirar. No vull ni imaginar-me en quina societat haurà de viure la Nia... En fi, que per sort a la fleca del barri encara hi havia algú rere el mostrador, i no una IA. Dementre la tallava, la mare ens va assegurar que quan érem canalla la comprava cada diumenge i que mai aconseguia servir-la sencera al final de l’àpat. Ni jo ni en Sari la recordàvem. No obstant, quan vaig dur-me’n un tros a la boca i la crema em va inundar el paladar, la memòria va rescatar el bagul on aquell sabor havia vagat a la deriva durant gairebé tres dècades i vaig poder certificar el que havia dit la mare. Al meu germà petit li devia passar quelcom similar, ja que a partir d’aleshores va relaxar el seu posat emmidonat. També va passar a prémer els llavis amb un mig somriure cada cop que esmentàvem al pare.

Als plats només hi quedaven engrunes en el moment en que la IA del pis va decidir córrer les cortines i encendre la llum del menjador. De sobte, em va vibrar el SensWatch. Gairebé me n’oblidava! Tot seguit, vaig demanar l’atenció dels presents i vaig deixar l’aparell damunt les estovalles de flors, les dels dies de festa. Un brunzit, un fulgor pixelat i en un tres i no res va aparèixer la cara pigallada de la Nur, lluint el seu somriure característic. L’holograma va aconseguir que, malgrat en realitat fos a quilòmetres i quilòmetres de distància, la meva germana assistís a la trobada familiar.

Es va haver de llevar bastant d’hora per l’holotrucada. Allà, a Anchorage, el sol amb prou feines començava a treure el nas per l’horitzó. Si tenia son jo no li ho vaig notar. Potser estava acostumada a matinar, ara que hi penso. No pels assajos amb l’orquestra, que ens havia dit que eren al vespre, sinó perquè les rutes turístiques començaven a les 8 A.M. Així que a aquella hora havia d’estar llesta, m’imagino; poc recorregut faria el grup si hi faltava la guia. A més, els americans duen uns altres horaris. Aquí som molt mediterranis, per tot.

Amb prou feines l’havíem saludada que la mare ja li estava preguntant si s’abrigava prou, si menjava bé i si necessitava alguna cosa.

⸺Doncs vindrà un director nou ⸺desprès va posar-nos al dia⸺, un que ha estat a Praga i a Berlín, diuen. En Kayleth ho deixa. Segons en Ron, és per fer cinematic composing. Oh, i a la Meredith li van donar l’alta i li van dir que vida normal, així que fa un mes o així me la vaig tornar a endur a fer mushing. Va estar molt bé. No tardaré gaire en dir-li, suposo. Ella ja ho deu notar, n’estic segura. A vegades l’he enxampada observant-me, i quan li pregunto si vol res em respon que no, que everything is okey. Ai, no sé! Quina vergonya! No em miris així, mama!

Va al·lucinar de veure a la Nia tan gran. Va treure de polleguera a en Sari, com feia quan érem petits. Vam fer-la petar una estona, vam riure. Vam esporgar els records del pare i vam recuperar els bons moments, aquells que el present no ens va deixar assaborir i que, vistos en retrospectiva, causaven enyorança, eren tan dolços com les postres del convit.

Abans d’acomiadar-se, la Nur es va dirigir a la mare. Jo pensava que volia donar-li ànims per l’operació. Les analítiques havien sortit bé, i només quedaven un parell de setmanes pel dia fixat. La meva posició era tan ferma com al principi, però per culpa de la feina i dels problemes de parella ⸺una bola de neu que no parava de créixer⸺ el temps que havia pogut dedicar a intentar-la convèncer perquè es fes enrere s’havia vist reduït a zero. Així que ella seguia convençuda de que la cirurgia era el millor camí. Suposo que, precisament per això, quan la Nur li va confessar que ens havia enganyat la seva determinació va trontollar una mica.

No s’havia sotmès a la intervenció. No li havien arrabassat les pors. Seguien allà, al racó ombrívol on les havia anat emmagatzemant durant el transcurs de la seva vida. Només ens va dir que havia mentit perquè creguéssim que era capaç de sobreviure pel seu compte a l’altra punta del món. Perquè la deixéssim volar sense apiadar-nos d’ella.

No va ser fins més tard que vaig prendre consciència d’un fet. La força que va tenir la meva germana per fer el que va fer supera en escreix la que tots ens pensàvem que, arrel de la intervenció, posseïa. Va mantenir-ho en secret perquè volia que penséssim que superaria qualsevol contratemps sense problemes. Perquè ens volia sense preocupacions. Vam suposar que necessitava la cirurgia per perdre la por a començar de nou, lluny de casa. Però ella no en tenia, de por. Qui en teníem érem nosaltres.

Ja al llit estant, sol amb les meves cabòries, vaig anar concatenant aquell episodi amb molts altres, tot somiant despert en com haurien sigut les coses si aquella papallona no hagués batut les ales. Tot quimeres, vaig acabar inferint. Elucubracions d’un home incapaç de posar-se al lloc de l’altre, d’acceptar que cadascú lluita amb els propis monstres com pot.

L’endemà, la mare em va fer una holotrucada. No em va resultar gens senzill dir-li que sí, que l’acompanyaria a la clínica.

Als díptics, el lloc no semblava tan fred. Era blanc i gris, amb alguns esquitxos de negre. Tot molt modern, sí, però massa sobri. Hi havia una buidor estèril que més que en un indret on allargaven la salut feia pensar en un on l’escurçaven, on la retallaven fins que només en quedés el nucli, el melic, el germen, l’indispensable i prou, res d’annexes ni complicacions. A ningú li agraden, les complicacions.

Vam arribar uns quinze o vint minuts abans, en part perquè a la mare sempre li ha agradat no fer esperar a la gent, però sobretot per culpa de les pastilles. Bé, del seu efecte, millor dit. Li havien receptat uns ansiolítics de nova generació perquè, com molts altres pacients que s’havien de sotmetre a la phobectomia, tremolava només de pensar en agulles i anestèsics. Ella, que ha treballat durant trenta-vuit anys d’infermera. Que ha vist coses no aptes per a estómacs sensibles. En fi, doncs que el fàrmac va aconseguir el seu objectiu... però va passar-se de frenada. Durant la darrera setmana havia tingut somnolència, debilitat muscular i la inoportuna sensació que flotava en un núvol. Se sentia com feta de gelatina ⸺així m’ho va descriure ella⸺, i per tant va preferir sortir de casa amb una antelació desmesurada. No fos cas que hagués d’anar arrossegant-la fins l’edifici.

De quinze que n’hi havien, només tres de les cadires de la sala d’espera estaven desocupades. Mitja dotzena de rostres ensopits i els seus acompanyants. Mirades perdudes més enllà del sòl, on les rajoles argentades resistien estoiques la insistència rítmica del meu taló.

Amb una puntualitat mecànica, va aparèixer una IA i va fer lliscar els seus circuits recoberts de neoplàstics fins aturar-se davant la mare. Ella amb prou feines va reaccionar mentre la veu plàcida de l’ordinador li deixava anar una verborrea sobre obligacions, deures, drets i consentiments. Només va acostar el l’iris olivaci a l’escàner quan li ho van sol·licitar i va gargotejar amb el dit damunt la pantalla quan va ser necessari. En complir la seva labor, la IA va deixar anar un «segueixin-me, si us plau» i va desaparèixer rere una cantonada.

⸺Som-hi, mare⸺. Segur que vaig sonar resignat, però ella ni ho va notar. ⸺T’ajudaré a arribar fins la sala de preparació. Agafa’t aquí ⸺vaig oferir-li un braç.

És més que curiós que, quan recordo aquell passadís, em ve la imatge d’un túnel molt llarg, interminable. Segur que hi havia llum, però l’evoco carregat de penombres. Poc més m’atreviria a dir-ne, del trajecte que vaig deixar a mitges, a excepció que el pes de la mare em tenallava l’avantbraç. Com si les seves fòbies acumulessin densitat i intentessin amotinar-se, igual que un bou en veure’s camí de l’escorxador.

I en algun moment d’aquell recorregut vaig desviar l’atenció a l’esquerra. Va ser només una esgarrapada, una diminuta fracció de segon, però va ser suficient perquè els oxidats engranatges del subconscient posessin en marxa la màquina del temps que tots tenim dins el crani.

Una altra habitació, molt similar a aquella.

L’olor fresca del gerro de margarides que la mare renovava cada setmana.

Les cortines, liles i suaus, voleiant gràcilment cada vegada que algú obria la finestra.

El seu rellotge de polsera preferit, allà damunt la tauleta, tic-taquejant el compte enrere.

Les nostres esperances extingint-se.

Com els batecs del seu cor.

Als animals, quan els ataca un temor, la fisiologia els fa escollir entre quatre reaccions: fer-se el mort, sotmetre’s a l’amenaça, passar a l’ofensiva o fugir amb la cua entre les cames. Els humans, en teoria, som capaços de racionalitzar-lo i enfrontar-nos-hi. Tot i així, per molt lògics que siguem, en moltes coses continuem sent animals. Suposo que per això, quan em va donar l’atac d’ansietat, vaig triar la quarta opció i vaig deixar a la mare sola.

Jo, un garbuix d’adrenalina i pànic.

Ella, un silenci acusador cada cop més llunyà.

Spinoza em jutjaria doblement miserable, ja que em penedeixo del que vaig fer.

Li estava posant el calçat a la Nia, que estava més pendent del peluix de lleó que d’ajudar-me, i se’m va fer evident que la meva petita ja no era tan petita quan vaig descobrir que li anava just, els dits a tocar de la punta. Dementre li treia vaig convocar a la meva dona.

⸺Angela? Pot ser que les sabates negres que li va regalar la teva mare ja no li serveixin?

⸺Sí, amor, podria ser ⸺em va ratificar des de la cuina. Ella els entrepans, jo vestir a la nena⸺. Pensa que ja fa quatre mesos que les porta. Són un vint-i-tres. Tenim les noves, les dels ossets, te’n recordes?

⸺Sí. Ara li anava a canviar. Són aquí al rebedor, oi?

⸺És on les vaig guardar, sí. El teu és el de xòped de siqui-sapa, el del crostó, d’acord?

⸺Genial. ⸺La Nia va fer un rugit tot atansant-me el peluix a la cara⸺. Uau! El lleó, sí, el lleó! Ara l’anirem a veure, al lleó. En tens moltes ganes, oi que sí?

Va ensenyar-me les dentetes tot somrient i va articular un «xi».

⸺I també hi seran els elefants, i els micos, i els mussols. A veure, Nia: què fa el mussol?

Vaig ser jo qui va somriure quan un parell d’udols van ressonar pel pis.

Un cop la vaig tenir abrigada i amb els peus ben coberts, vaig deixar-la campar pel menjador perquè jugués una estona i vaig ajudar a l’Angela a acabar de fer la motxilla. Les coses entre nosaltres s’havien anat arreglant des del dia de l’operació de la mare. Des que vaig tornar a casa fet un sac de nervis, i vaig plorar i vaig buidar tan el pap com l’ànima. Que ho tenia tot allà al fons, enquistat. I és clar, quan la càpsula es va obrir i l’icor va començar a brollar el dolor va reclamar el seu protagonisme. Li vaig concedir. Feia molt que no plorava.

Si el pare ho hagués vist, ho hagués trobat lamentable. Però tant se me’n dona, ara. El que m’importa són els vius. La meva dona, la meva filla, els meus germans. La meva mare.

Va anar tot bé, molt bé. Sí, continua escalant cada dia el turó de la senectut, com tots hem de fer, però la seva ment s’ha alliberat d’una de les pitjors presons existents, les internes, i es llença a fer, intrèpida, tot allò que veu que el cos li permet fer. Va tardar dos dies en assimilar el món des d’un nou prisma, cinc en apuntar-se a la residència de gent gran, vuit en demanar hora al psicòleg per sobreposar-se a la mort del pare i dotze en fer-se un tatuatge al braç que deia In omnia paratus.

De fet, aquell mateix dissabte en que l’Angela i jo ho vam tenir tot llest en vint minuts i vam carregar a la nena al cotxet per dur-la a l’holozoo, la mare era a l’Índia des de feia ja uns dies, gaudint d’una escapada cultural que havia organitzat amb tres amigues recents, també intervingudes com ella.

Per això em vaig quedar sense alè quan, just abans de sortir del pis, el SensWatch em va avisar d’una trucada entrant que procedia de l’agència de viatges.

El funeral va oficiar-se un matí plujós.

Per damunt d’aquell silenci tràgic que ho volia abastar tot només hi havia la remor del capellà, que entonava el rèquiem amb veu de baríton, i el repicar de les gotes als vidres, arrítmic, tan caòtic com el món on ens ha tocat viure. A banda i banda de l’altar, rams de clavells. Un mal de cap insipient em feia la guitza des de l’inici de la cerimònia. Culpa dels núvols, suposo. Per sort, tot i que m’havien guardat un lloc més endavant, em van permetre seure en un dels bancs de les darreres files, per si la cefalea empitjorava i havia de sortir un moment.

No va ser poca l’estona que vaig abstreure’m del sermó per posar-me a reflexionar pel meu compte. Alguns humans no en tenim prou amb una sola existència i n’hem suposat una altra d’indemostrable, aliena als lligams físics i supeditada al criteri diví. Si hem sigut bons, mereixem repòs. Si no, mereixem un càstig. Sembla senzill i just. No obstant, i si al final resulta que només es tracta d’una suposició? Qui és, en realitat, qui ha dictaminat què és bondat i què no ho és? I no només això; amb quin motiu ho ha fet?

⸺Vulgui Déu acollir l’esperit de la Joana en el seu Sant Regne ⸺va dir el sacerdot⸺. Que la seva gràcia l’embolcalli. Que el seu amor la bressoli eternament. Que descansi en pau. Ave Maria Puríssima. En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

Un «amén» llangorós va alçar-se unànime, posant punt i final a un munt de coses.

Les havien abordat en un carreró, a la penombra del capvespre. Tornaven cap a l’hotel. Eren tres nois, força joves. Només dos d’ells duien ganivet. Al principi els van fer pena, i van donar-los els SensWatch sense ni immutar-se. Una fins i tot la càmera d’holografies. Llavors els vailets van demanar-los més, i ella es va envalentir i...

Un contrabaix es va començar a plànyer des dels altaveus. No vaig adonar-me que els assistents havien començat a aixecar-se perquè estava distret, meditant sobre les ferides que provoca la mort d’un ésser estimat, i per això no la vaig veure fins que em va tocar l’espatlla amb la seva mà ossuda.

⸺Gabriel, som-hi.

La meva mare havia vessat llàgrimes per la seva amiga, tenia els ulls enrogits. En creuar-nos l’esguard, a més a més de la pena, en el seu rostre vaig detectar-hi un cansament fugisser que de seguida va substituir per gratitud.

⸺Aquesta vegada sí que m’has acompanyat de veritat, eh? ⸺va deixar-me anar amb ironia. Em va fer somriure, fins i tot.

Quan la vam anar a buscar a l’aeroport, la vam colgar d’abraçades. I de condolences. Havia conegut a la Joana feia escassament un mes, però l’amistat havia brotat entre elles de seguida, una flor que gaudia de bona salut. Havia sigut una experiència traumàtica, per a ella. Quan uns dies més tard li vaig preguntar, dut per l’instint, per què vagaven per aquell indret tan perillós a aquelles hores de la tarda, va contestar-me amb una tranquil·litat aclaparadora:

⸺Perillós? Qui t’ho ha dit, que aquell carrer fos perillós?

Posteriorment, aquella mateixa nit, la més pregon de les angoixes va arponar-me el pit. Em destrossa per dins haver d’acceptar que el que van fer-li a la mare no es pot revertir.

Tanmateix, hem de seguir endavant perquè no sabem on és l’ultima parada i és millor arribar-hi amb les maletes plenes de joia que de misèries.

Mentre ens allunyàvem del tanatori i anàvem cap al cotxe, vam estar parlotejant de varies coses. La meva feina, el seu nou sofà, les sessions amb el psicòleg. No sabria dir si va ser la sort, qui va voler que la difunta no fos ella, o algun altre poder ingovernable, però jo li estava tan i tan agraït al factor responsable que m’havia fet el propòsit d’aprofitar cada segon que passés al seu costat. Així que sí, acabava d’estar en un funeral, però mentiria si digués que estava trist. Hi havia una alegria dins meu que feia anys que no sentia. En part, perquè m’havia passat la meitat del temps regirant cabòries. Però en altra part perquè havia aprés a expectar que fossin les coses bones, les que se m’abalancessin al damunt, i no pas les dolentes.

Per molt insòlit que pugui sonar, estic segur que no vaig pensar en el pare en cap moment de les exèquies. Si ho hagués fet, però, hagués recordat el seu posat amatent, les seves mans càlides, els seus iris del color de l’ambre. Ell s’hagués aclarit la gola i m’hagués citat a l’autor de Faust, un dels seus preferits.

⸺Goethe va dir que tenia encadenats i allunyats de la comunitat a dos dels majors enemics de l’home, fill. L’un era la por. L’altre, l’esperança.

I llavors jo li hagués replicat, sol·lícit:

⸺I això no xoca amb el conatus d’Spinoza, pare? Va afirmar que tots tenim una força que ens empeny a resistir-nos a la destrucció. Que fa que ens esforcem cada dia per seguir sent, per seguir vivint.