EL QUE MÉS OBSESSIONA UN HOME

Obro acuradament el petit pot d’herbes i en poso unes poques a un sobre de te, escalfo l’aigua de la tetera al foc de la cuina fins a arribar al punt d’ebullició, o potser no es fa en aquest ordre, no tinc gaire experiència en això de les infusions. La Iolanda hi tenia la mà trencada. Mira que l’havia vist preparar-se-les milers de vegades, però mai havia parat atenció en com ho feia. Crec que s’ha de deixar una estona el sobre dins, amb el fil per fora. Encara la veig esprement-lo, estrenyent amb el fil, donant voltes a la cullereta, amb aquella perícia natural de qui fa el mateix cada dia, mentre mirava les notícies de la televisió. Mai m’ha agradat veure la tele mentre bec o menjo, però veure-ho fer a ella em resultava agradable.

Entro a l’habitació i deixo la tetera i la tassa al costat del portàtil, miro el rellotge, ja és l’hora. Obro el Zoom i m’arreglo els cabells i la camisa en veure’m connectat, abans d’entrar a la sala del grup; sempre és bo causar bona impressió. O no, no sé per què em preocupo d’aquestes coses justament ara. Ja van entrant...

Hola, hola, em sentiu? sí, et sento, hola, jo també, no tens el micro connectat, espera, ara ja us sento, jo també us escolto, però no us veig, ah, ara sí.

Els tres tenen el mateix paisatge de fons, em fixo. Com es feia això..., ah sí, aquí a sota a l’esquerra, a càmera. Ja està, ara ja estem tots a tocar del mar, tot i que resulta curiós que el meu fons no és igual que el d’ells.

Bé, ara explicarem les nostres històries. Començo jo mateixa. Em dic Mariam, vivia a un poble a uns cent kilòmetres al sud de la ciutat, on el desert es troba amb el mar. L’escamot de soldats estrangers va entrar a casa tombant la porta. No entenia res del que cridaven, però deien alguna paraula de tant en tant amb el nostre idioma: “On són els homes”, no paraven de cridar, “Els homes on són”, mentre entraven a les habitacions, fins que van arribar on estaven el meu marit i el seu germà, que havia agafat l’escopeta de caça que sempre duia penjada a l’espatlla, en sentir tot l’enrenou. El van abatre a trets només entrar al menjador i veure’l amb l’arma. Amb precisió, sense dubtar.

La Mariam deixa de parlar, fa esforços per no plorar, però no pot evitar que li tremoli la barbeta, i mira cap a la seva dreta. L’home al requadre del costat aixeca la mà, no deu saber que normalment es demana la paraula amb la mà blava del Zoom.

Em dic Mustafà. Recordo que estava de genolls a terra amb les mans darrere la nuca i el caporal apuntant-me amb el fusell. Es va obrir la porta i van entrar els altres dos empentant la meva dona dins l’habitació. Van començar a cridar-me: “On són les armes”, fent gestos posant la mà en forma de pistola. Jo els deia que no en sabia res d’armes, que només teníem una escopeta per caçar, com quasi tothom al poble, però no m’entenien i van començar a colpejar-la davant meu. La van cosir a puntades quan va caure a terra, mentre no paraven de repetir: “Les armes on són”, tota l’estona. Els vaig implorar que paressin, però no em comprenien i feien gestos de disgust quan els parlava, com si no els agradés el to de les meves paraules, o potser els disgustava escoltar el nostre idioma. Quan es va quedar quieta deixant de queixar-se, un dels soldats es va ajupir palpant-li el coll amb dos dits i va mirar el caporal negant amb el cap. La van matar a cops, davant meu, la van matar...

En Mustafà calla i ajup el cap. Se’l veu abatut. Se sent la seva respiració profunda. A poc a poc es va recuperant fins que enlaira el rostre barbut, mig somrient, com dient: ja està, no us preocupeu per mi. La noia parla, però se la sent molt lluny...

Hola, em sentiu? Disculpeu, tenia el micro apagat... Soc la Fàtima. No vaig poder contenir un crit en veure com aquells homes armats van disparar al pare quan intentava fugir de casa. M’havia amagat a fora, dins el cotxe vell que teníem, conscient del que m’esperava si em trobaven. El soldat que manava va girar el cap i va fer un gest als altres dos perquè anessin a mirar. Vaig obrir la porta del cotxe per sortir corrents de l’amagatall, pensant que no m’atraparien, carregats com anaven de roba i armament, o potser també em matarien d’un tret i em podria estalviar l’infern, però em van enxampar de seguida, estaven ben entrenats. Em van arrossegar fins a l’habitació dels pares i, allí dins, ells dos i jo, allí dins...

 La Fàtima calla, se la veu serena mirant la càmera amb aquella seguretat dels que s’han endurit, que no ploren, perquè ja no els queden llàgrimes. Em trec les ulleres un moment i em frego els ulls com quan era petit; la Iolanda sempre m’ho deia, que no ho feia amb els dos dits de la mà com tothom, sinó girant els dos punys tancats, com els nens. “Això no ho fan els adults, no siguis criatura”, reia.

És el meu torn.

Em dic Robert. Cercàvem uns terroristes que intel·ligència ens havia assegurat que estaven en aquell poblat. El sergent ens va dividir en petits grups per escorcollar els habitatges. Feia dos dies que quatre companys de la trenta-dos van caure en una emboscada en una missió semblant, i estàvem tots molt nerviosos; anàvem força fumats, era l’única manera d’aguantar allò. Nosaltres érem tres, jo era el caporal. Vaig donar l’ordre d’enfonsar la porta i vam entrar a la casa i... vam entrar i...

Ho sento, no tinc forces pels detalls. Només us diré que, després dels primers trets, la situació se’ns en va anar de les mans. Els vam matar, tota la família, tres adults i una noia d’uns quinze o setze anys. No eren terroristes, en el fons ho sabíem, no teníem cap justificació per aquella barbaritat, ho vam fer i no vam sentir res..., no vaig sentir res..., no vaig fer res per impedir-ho!

No puc continuar, em ve al cap aquella frase del Gran Torino. Com era? “El que més obsessiona un home no és el que el van obligar a fer”[i], o alguna cosa així. No els he dit que el dia abans de la missió vaig rebre el certificat de la sol·licitud de divorci de la Iolanda. Era conscient que estava cansada de les meves absències, quan em mobilitzaven i, també, quan estàvem junts, tancat dins dels meus remordiments. Però l’últim cop, abans de tornar a destí, li vaig alçar la mà en una discussió que ja no recordo de què anava, i em va agafar por.

Em fa reaccionar que la Fàtima em demana que tregui el format de quadrícula, perquè la vegi en gran; després mou la seva càmera fins a mostrar també la Mariam i el Mustafà. Estan a una terrassa que dona a la vora del mar, separats. Ara hi caic, per evitar acoblaments amb el so dels portàtils.

T’esperem, només has de traspassar una porta.

Assenteixo i apago la càmera. Obro la tetera, espremo el sobre com feia la Iolanda, omplo la tassa i em bec la infusió a poc a poc, tancant els ulls, deixant-me endur per la sensació de somnolència, i noto com a poc a poc m’esvaeixo. Encara els sento quan parlen, no s’han adonat que no he sortit de la sala del Zoom.

Creieu que vindrà?, crec que sí, jo també, i tu què en penses?, estic segura que vindrà. 

Obro la porta de la terrassa i allí estan, a la vora del mar. Ens abracem, ens acariciem els rostres i plorem junts. “Mireu, ja torna el tiet de passeig”, diu la Fàtima. Em giro i veig apropar-se un home que porta una escopeta de caça penjada a l’espatlla.

[i] De la pel·lícula Gran Torino, dirigida i protagonitzada per Clint Eastwood.

Fragment del diàleg entre el pare Janovich i Walt Kowalski (Clint Eastwood):

—Pare Janovich: [...] He vist molts homes confessar els seus pecats, homes a qui els van ordenar fer atrocitats durant la guerra i que ara viuen en pau.

—Walt Kowalski: el que més obsessiona un home és el que no li van ordenar fer.